Salvador Espriu l’autor homenatjat al Correllengua 2010

El Correllengua 2010 va començar a Arenys de Mar (Maresme), el dissabte 3 de juliol, amb un homenatge a Salvador Espriu, en commemoració del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. L’acte inaugural del Correllengua, en què van participar prop d’un miler de persones, es va fer a la plaça de l’Església amb una caminada popular fins al cementiri, on es va llegir el manifest del Correllengua 2010, elaborat per la periodista i escriptora Patrícia Gabancho, i es va encendre la flama de la llengua, que va donar pas a l’espectacle poètico-musical “El Minotaure i Teseu”.
Es tracta d’un espectacle multidisciplinari amb música de Dídac Rocher, coreografia d’Ada Obrador i interpretació de Lucía Coll. La cloenda de l’acte va ser a càrrec de Pep Ribas, president de la Coordinadora d’Assemblees per la Llengua (CAL).
Arran de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’estatut, que afecta especialment l’àmbit de la llengua, la CAL ha aprofitat l’acte de començament del Correllengua 2010 per denunciar que ‘cap jutge pot vulnerar la voluntat del poble català’. El seu president, Pep Ribas, ha subratllat que ‘el dictamen deixa el català en una situació d’indefensió respecte al castellà’ i ha instat la societat a mobilitzar-se el 10 de juliol acudint a la manifestació unitària que ha convocat Òmnium Cultural. També ha reclamat a la ciutadania normalitzar l’ús del català al carrer perquè ‘els nouvinguts desitgen per damunt de tot integrar-se’.

Manifest Correllengua 2010

Les llengües han de créixer i viure fora dels Manifestos. Si cal aturar-se a reflexionar estem al marge de la normalitat. No és que no sigui natural la llengua, és que no és normal la circumstància. El català és la llengua que aquest poble ha elaborat durant segles, enriquint-la, transformant-la, compartint-la; el català va néixer a Catalunya i viu a Catalunya i en totes les terres tocades per la cultura i per la humanitat catalanes. Aquest fet és tan normal que no cal ni plantejar-s’ho. Per què, doncs, ens aturem a reflexionar sobre el català?

Perquè el català no té, a Catalunya, l’estatus que altres llengües tenen als estats plurilingües d’Europa; està legalment una miqueta per sota quant a drets, a protecció i a la llei implacable del mercat. Aquest desequilibri, que es tradueix en desenes de situacions corrents en la vida quotidiana, només es pot compensar amb una actitud ferma i conscient dels parlants. Però reclamar aquesta actitud és demanar massa: la llengua és, sobretot, un fet natural. Parlem una llengua perquè som “això” com a persones i perquè és la llengua del país, a la qual se sumen sense ni adonar-se’n els nouvinguts: la identitat col·lectiva és això. I amb la llengua que parlem i compartim contribuïm a la riquesa cultural de la humanitat, a la diversitat de les persones i de les terres. Per què els catalans hauríem de ser més conscients, més batalladors, més esforçats que no ho són, posem per cas, els castellano-parlants a casa nostra?
Perquè no estem en una situació de normalitat. Els catalans, doncs, hem de construir un espai de normalitat per la nostra llengua; un espai que es diu Catalunya. Un espai que té una estructura política, social i humana, i cap de les tres coses no es pot separar de les altres.

Políticament estem sotmesos a “sentències” adverses: lluitem contra això. Socialment som diversos: aprofitem la diversitat per compartir la llengua que ens vertebra. I humanament? Humanament fem pinya, tots iguals i diferents, perquè la identitat col·lectiva es fa amb el concurs de tothom, però amb una història i una tradició que fa de Catalunya una parcel·la
peculiar de la humanitat.

Som una nació de portes obertes, però som una nació. S’hi parlen mil llengües, però només una la definim com a llengua pròpia. Treballem junts, per tant, conscients, batalladors i esforçats, per poder tenir en el futur la normalitat que avui se’ns regateja”.

Patrícia Gabancho (escriptora i periodista)