A la fi el Correllengua ha triat per primera vegada una dona, la poetessa Maria Mercè Marçal, per celebrar l’anual esdeveniment de recorre Catalunya reivindicant la pròpia parla. La flama de la memòria constant, el recordatori de no cometre deslleialtat amb la pròpia llengua, no abandonar-la davant la forana, amb la permanent amenaça de ser substituïda per aquesta. La Rodoreda, que va patir l’exili, ja deia que “la sensació de ser un exiliat es pot experimentar sense marxar de casa”. Com usem la memòria és una actitud que la Marçal atenia curosament, assolint la seva poesia aquella cota d’essencialitat pouada en la difícil conjunció de vida i obra.
En el bagatge d’aquesta poetessa, ingressada ja en l’Olimp dels més grans, i per tant la grandesa sol ser àmpliament englobant, hi trobarem, per descomptat, aquest compromís de corre, tant com calia, per la llengua catalana que va elevar als cims i a les profunditats de tot el potencial que conté el Verb, prodigat en les diferents concrecions i variants. També hi trobarem el compromís pels obrers, per les dones, per la nació oprimida. Una condició sotmesa de la qual emergeix la trilogia de la rebel·lió. Una trilogia revolucionària que es correspon amb els pilars constituents de les relacions socials: la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Què ha passat amb aquesta declaració tan encertada de la Revolució Francesa? D’ella depèn que les societats esdevinguin sanes. La nostra és una societat malalta, i no sap fins a quin punt, pel desequilibri entre aquests tres factors, descol·locats dels àmbits on els pertoca actuar. La Marçal ho tenia clar, ho traslluïa a través del seu compromís en la comunitat, fet amor pel poble, i com els grans poetes, amb la voluntat de desvetllar-lo, sotragar-lo fora de la inèrcia. Crec que ara fruiria d’aquest desvetllament prometedor de la ciutadania catalana. On ha d’habitar la llibertat és en el pensament, la cultura, la creativitat, no en l’economia perquè, com ara ja sabem, desemboca en el capitalisme salvatge, sense entranyes, per això ha de ser lafraternitat la llar que li correspon. I en política la igualtat.
Quan la tirania d’unes lleis revestides de democràcia hipòcrita no estan al servei de la comunitat, no propicien la consecució dels tres pilars esmentats, l’Esperit dels pobles torna a bufar aires de renovació, altrament la salut no pot recuperar-se. Cal desfer-se de la carcassa que immobilitza. En paraules d’ella: “Amb totes dues mans/alçades a la lluna/obrim una finestra/en aquest cel tancat”.
Quanta lluita, quanta pena, quant d’esquinçament per “voler ser per caminar i caminar per poder ser”, amb insistència esgotadora activem la llibertat d’expressió dels propis mots necessitats de ser salvats, de l’amenaça persistent d’extinció per part dels qui pretenen establir un sistema que converteix les persones en manipulables individus superflus.
Així de clar ho manifesta la poetessa: “Amb la nostra derrota col·lectiva a l’esquena, avancem poc a poc sense aturall. D’aquest vell farcell en traiem la ràbia per tirar a terra la muralla”.
L’acte a càrrec del Correllengua de Sabadell, ciutat on gaudim l’honor de tenir la fundació Maria-Mercè Marçal, es féu en la Plaça que porta el nom de la poetessa. Una jove autora de poesia, Mireia Calafell, guanyadora de dos premis, el de “Josep Maria López Picó” (2009) i el del “Benvingut Oliver” (2013) fou qui s’ocupà del fet, entrellaçant la poesia de la Marçal amb continguts de la seva pròpia, una ocurrència del tot escaient, fins al punt que hi hagué algun moment en què no sabies destriar a qui de les dues pertanyia tot el devessall poètic que se’ns regalà en el matí inoblidable del dissabte 25 d’octubre de l’any en curs.
L’homenatge s’amplià al dijous 30 del mateix mes, a l’auditori de can Balsach per part de dues especialistes en la Maria-Mercè Marçal, Marta Font i Catarina Riba. Ens brindaren tota una lliçó magistral d’endinsament en la diversitat de l’univers poètic marçalià, ja un clàssic de la Literatura Catalana, traspassant fronteres per instal·lar-se en la poètica universal.
Us oferim, com a cloenda d’aquest breu memorial a una figura tan gegantina, la possibilitat de gaudir un dels poemes que es digueren el primer dia, i reiterem, malgrat la dilació del seu acompliment, la nostra felicitació al Correllengua per fer-nos gaudir enguany d’una personalitat de volada inesgotable en la seva biografia i en el seu art.
Interpreta’m : “Invoca l’esclat de la follia,/imposa un règim d’excepció,/abraça’m. I en l’abraçada/sigues rebel dels límits,/parla’m de tu, calla’m les nits/ -et demanava. // No marxis, no te’n vagis encara./Equivoca’t abans,/fes hermenèutica de mi./ Interpreta’m/ -et suplicava.// Llavors jo ja ho sabia:/més mal que el que s’acaba/fa allò que no comença.”
Un poema de la Mireia Calafell que, com sol passar amb els que excel·leixen, és aplicable a més d’una qüestió fonamental de la vida humana.
Concepció Domènech