Parlament de l’autor en l’acte de lliurament dels XVI Premis Nacionals Joan Coromines
Amb la d’enguany, són ja setze les edicions que s’han celebrat dels Premis Nacionals Joan Coromines, des que l’any 2002, la CAL, prenent com a referent un dels més grans filòlegs que han tingut els Països Catalans, va decidir fer dues coses alhora: d’una banda, homenatjar Coromines, i de l’altra, premiar aquelles persones, empreses o entitats que es distingeixin per la fermesa de la seva trajectòria en defensa de la llengua catalana. La idea era encoratjar els catalans a perseverar en aquesta defensa, a crear consciència que les llengües no sobreviuen gràcies al coneixement que en tinguin els estudiosos –per molt necessària i reeixida que sigui la seva tasca–, sinó gràcies a la voluntat dels seus parlants de fer-les imprescindibles en el territori al qual pertanyen. I és que una llengua, per sobreviure, ha de ser imprescindible en algun lloc del món, per petit que sigui aquest lloc. En altres paraules: si una llengua és prescindible és perquè n’hi ha una altra que és imprescindible i que ocupa el seu lloc.
Ara, com sabeu, el país està immers en un procés d’alliberament nacional que requereix la màxima concentració per part nostra i convé que canalitzem totes les energies en aquesta direcció. Però tard o d’hora haurem de respondre aquestes preguntes: com sobreviu una llengua que parlen només uns quants, al costat d’una llengua que parla tothom? Com sobreviu una llengua que depèn de la bona voluntat, al costat d’una llengua que s’imposa per ineludible necessitat? Jo només sóc un escriptor, i, per tant, més enllà de manifestar el meu parer, no em correspon dir què ha de fer el meu país amb la seva llengua. Però sí que tinc l’obligació, precisament perquè sóc escriptor, de fer reflexionar la gent de la meva terra sobre l’element cabdal de la seva identitat, que és la llengua.
Malgrat això, no se m’ha demanat que en aquest parlament d’avui enraoni específicament de llengua, sinó del moment actual que viu el país, de manera que, si m’ho permeteu, em centraré en la situació política, i més concretament en el procés d’independència nacional en què està immersa Catalunya. I en aquest àmbit, la llengua i la justícia són miralls de la llibertat d’un poble. M’explicaré. Un poble que té la seva llengua minoritzada, un poble que no pot viure plenament en la seva llengua, un poble que veu com els seus ciutadans poden ser blasmats, sancionats, humiliats o, fins i tot, agredits físicament per parlar en la seva llengua, un poble que veu com la seva llengua és assetjada i esquarterada per un Estat que se li declara superior, un poble que veu com la seva llengua pateix una flagrant discriminació a les universitats, un poble, en definitiva, els ciutadans del qual estan obligats a parlar la llengua dels tribunals en comptes de ser els tribunals els qui parlin la llengua dels ciutadans, no és un poble lliure. I tampoc no és un poble lliure aquell poble que no té justícia pròpia, que no té legalitat pròpia i que no té tribunals propis, perquè, per poder ser lliure, tot poble ha de poder promulgar les seves pròpies lleis i ha de tenir la seva pròpia justícia i els seus propis tribunals. Si no té res d’això, no és un poble lliure, és un poble captiu.
A mesura que s’acosta la data del referèndum català previst per al setembre, a mesura que es veu que el poble de Catalunya no està disposat a renunciar-hi i a mesura que es fa més palès l’interès internacional pel resultat que en surti, l’Estat espanyol va perdent els nervis i va cometent errades cada cop més monumentals que el defineixen com el que és realment: una democràcia totalitària. És a dir, un Estat supremacista integrat per ciutadans de primera i ciutadans de segona –els de segona, naturalment, seríem els catalans. Estem parlant d’un Estat que imposa la censura prèvia als parlaments per dir-los de què poden parlar i de què no poden parlar, estem parlant d’un Estat que pretén inhabilitar la presidenta del Parlament de Catalunya per haver permès que els parlamentaris parlamentessin, estem parlant d’un Estat que criminalitza les autoritats catalanes legítimament escollides pel sol fet d’haver complert el programa amb què es van presentar a les eleccions, estem parlant d’un Estat que ordeix una trama per desacreditar polítics desafectes i destruir el model sanitari català, estem parlant d’un Estat que criminalitza les urnes, que diu obertament que vol destruir-les i que persegueix penalment les empreses que les fabriquin o que les serveixin a Catalunya. Un Estat així és un Estat totalitari que, des del meu punt de vista, hauria de ser seriosament advertit d’expulsió de la Unió Europea.
Tanmateix, aquest comportament, per escandalós que pugui semblar-nos, només és el preàmbul del que l’Estat espanyol està disposat a fer per impedir la llibertat de Catalunya. I en els propers mesos, caigudes moltes màscares falsament democràtiques, serem contemporanis de ferotges accions polítiques espanyoles que molts catalans, ingènuament, creien mortes i enterrades en paral·lel a la mort i a l’enterrament de Franco. Franco va morir, sí, però el franquisme és viu, i els seus fills ideològics, ara amb camisa blanca, abans amb camisa azul, mouen els fils de l’Estat espanyol i de les seves clavegueres. I una de les missions d’aquests fils rau en la dinamitació de la bona imatge de Catalunya davant del món, ja sigui sabotejant certàmens o congressos internacionals amb seu a Barcelona, promovent vagues en els transports públics de la capital catalana en dates de major projecció internacional o, senzillament, sembrant el caos a l’aeroport del Prat.
Però això, com dic, no és res comparat amb el que ha de venir; això no és res comparat amb les mesures que tenen preparades per impedir que els catalans decidim sobre la nostra pròpia vida. Ens volen sotmesos, ens volen submisos, perquè som l’última conquesta que els queda per seguir somiant que encara són un imperi. Però no són cap imperi, el seu imperi fa molts anys que va fer llufa; només són un Estat que ha perdut el sentit de la realitat i que encara creu que els pobles poden ser silenciats amb sentències de presó o inhabilitació dictades per inquisidors tribunals
polítics.
De fet, aquests tribunals polítics són la prova fefaent de la desesperació espanyola davant la decisió presa per Catalunya d’esdevenir un Estat independent. Cap argument, cap fonamentació mínimament raonada o elaborada, només ‘no’, ‘no’, ‘no’ i ‘no’ com a resposta; només boicots, sabotatges, amenaces, intimidacions, persecucions, difamacions, querelles criminals… Han arribat a dir, literalment, que els referèndums “són totalitaris”, que “no hi haurà referèndum a Catalunya perquè Espanya és una democràcia avançada”, i que el fet “que no es pugui votar és una victòria de la democràcia”. Certament, només el despit i l’arrogància més galdosa poden arribar a dir atzagaiades tan gegantines.
Però, és clar, què pot fer qui sap que no té arguments democràtics ni humanístics per impedir la llibertat d’un altre i que, malgrat això, s’entesta a impedir-la? Doncs negar, com fa Espanya, l’existència nacional de Catalunya, negar l’existència del poble català com a subjecte polític, i parlar de lleis, en comptes de parlar de democràcia i de drets humans. Però una llei que prohibeix votar i que criminalitza les urnes no és una llei democràtica, i, consegüentment, cap demòcrata no la pot acatar; altrament, n’esdevindria còmplice. Còmplice d’una injustícia, i còmplice, com seria el cas de Catalunya, del seu propi captiveri. A la capçalera de la meva pàgina web tinc posada una frase que vaig escriure fa una colla d’anys i que, amb el vostre permís, repetiré avui aquí: “Quan la legalitat no és justa, és de justícia transgredir la legalitat”. Dit d’una altra manera: Catalunya, com a nació fonamentada sobre valors democràtics representats per l’antiguitat secular del seu Parlament, no es pot subordinar a les lleis antidemocràtiques espanyoles i s’ha de regir per les seves pròpies lleis, s’ha de regir per la seva pròpia legalitat, que no pot ser cap altra que la que fixen el dret internacional i la Declaració Universal dels Drets Humans.
Ja sabem que sobre el ritme del Procés que estem vivim hi ha opinions diverses. Amb la velocitat dels processos, siguin de la naturalesa que siguin, passa el mateix que amb els climes i les temperatures: mai no plou a gust de tothom i sempre falten o sobren graus. Però tenim els setze anys d’existència d’aquests Premis Nacionals Joan Coromines per mesurar l’evolució del país. N’hi ha prou que ens remuntem al 2002, que recordem la Catalunya d’aleshores i que la comparem amb la d’avui. Només fent això, sense anar-nos-en més lluny, ja veurem el procés de maduració de la societat catalana i de quina manera més espectacular ha pres consciència de la seva identitat i del seu dret irrenunciable a la llibertat. I el fruit d’aquesta presa de consciència l’estem veient aquest 2017, en què som a punt de culminar un anhel que milers i milers i milers de catalans abans que nosaltres van tenir i que, malauradament, no van poder fer realitat.
Només una cosa m’amoïna, i és veure la facilitat amb què caiem dia rere dia en els paranys judicials que ens para l’Estat espanyol per sembrar zitzània entre nosaltres. L’Estat espanyol vol dividir-nos, és clar. Això s’entén. El que no s’entén és que nosaltres siguem tan càndids de complaure’l per mitjà de justificacions partidistes i d’abrandades exhibicions de puresa. Hi ha un temps per a cada cosa, i ara encara no és temps de llançar-nos els plats o les papereres pel cap. Ara és temps de regir-nos per la saviesa i no pas pels egos personals o de partit; i la saviesa ens diu, o ens hauria de dir, que la llibertat estarà més a prop o més lluny en funció dels gripaus que siguem capaços d’empassar-nos. La barca en què els tripulants no remen tots en una mateixa direcció és una barca a la deriva.
Hi ha gent molt impacient i malsoferta, ja ho sabem, però caldria que tots plegats prenguéssim una mica de til·la. Això ens aniria molt bé, si és que de debò volem arribar a port d’una punyetera vegada. A la vida no hi ha bé més preuat que la llibertat. I qui posa per davant interessos, siguin els que siguin, que frenen aquesta llibertat i beneficien el carceller, és algú que, encara que no gosi confessar-ho, ha trobat una manera d’acomodar-se a la captivitat. No ens compliquem la vida, si us plau, amics. Es tracta de fer un últim esforç, es tracta d’entendre que el més savi no és el que més parla, no és el que més crida, no és el que més gesticula, no és el que fa les proclames més abrandades; el més savi és aquell que sap callar a temps. Les fites col·lectives més nobles no s’assoleixen fent bandera d’allò que et singularitza dins la teva col·lectivitat, les fites col·lectives més nobles són causes humanes que només s’assoleixen respectant les imperfeccions dels qui t’acompanyen i fan possible la travessia.
Pallejà, Baix Llobregat, 20/5/2017