CAL.
Revertint l’ús del català a la Catalunya del Nord
El passat dimecres 27 de maig va tenir lloc una xerrada sobre la situació i l’evolució de la llengua catalana a la Catalunya del Nord, coincidint amb la commemoració dels cinquanta anys de La Bressola. Des de la CAL Castellar ho vam considerar una magnífica oportunitat per conèixer de més a prop la realitat lingüística a l’altra banda dels Pirineus. Al cap i a la fi, malgrat viure en territoris administrativament separats, compartim una mateixa llengua, una mateixa cultura i una part important de la nostra identitat col·lectiva.
La xerrada va anar a càrrec d’en Geoffroy Lourdou, que ens va oferir una visió completa de la situació del català a la Catalunya del Nord i de la tasca que desenvolupa La Bressola per garantir-ne la continuïtat.
Per començar, en Geoffroy va voler saber quin coneixement teníem del tema per adaptar la seva intervenció als interessos dels assistents. A partir d’aquí, va anar desgranant els principals esdeveniments històrics i socials que han condicionat l’ús de la llengua al llarg dels segles.
Per entendre la realitat actual cal remuntar-se a l’any 1659, quan el Tractat dels Pirineus va separar una part del territori català i la va incorporar a l’administració francesa. Des d’aleshores, les polítiques lingüístiques de l’Estat francès han afavorit la implantació del francès com a única llengua de la República i han relegat progressivament el català a una posició cada vegada més feble.
Durant molt de temps, però, el català va continuar sent la llengua habitual de la població. Es parlava a casa, al carrer, a la feina i en les relacions socials. En una societat eminentment agrícola, la transmissió entre generacions estava plenament garantida i la llengua gaudia d’un prestigi social indiscutible.
Aquesta situació es va mantenir fins ben entrat el segle XX. Tot i la pressió institucional, el català continuava sent majoritari entre la població nord-catalana. El punt d’inflexió arribà després de la Segona Guerra Mundial. Diversos factors socials i econòmics van provocar una davallada del prestigi de la llengua i, sobretot, la ruptura de la transmissió familiar. Moltes famílies van deixar de parlar català als fills, convençudes que el francès els oferiria més oportunitats. En poques dècades, l’ús social de la llengua es va desplomar.
En Geoffroy ens explicava aquesta realitat des de la seva pròpia experiència. Pertany a una generació que ja no va rebre el català de manera natural a casa. De petit parlava francès, però sentia la llengua en boca dels avis i de la gent gran, fet que li va despertar la curiositat i el desig d’aprendre-la. Aquest testimoni personal va ajudar-nos a entendre fins a quin punt el trencament generacional havia estat profund.
També ens va destacar un fet que va contribuir a canviar la percepció social del català: els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. Molts nord-catalans van descobrir aleshores que aquella llengua que associaven sobretot als seus avis era plenament viva al sud dels Pirineus, present als mitjans de comunicació, a les institucions i en la vida quotidiana. Aquell reconeixement va ajudar a recuperar-ne el prestigi i a generar una nova mirada sobre la llengua.
Actualment, la percepció social del català ha millorat notablement. Cada vegada més persones el consideren una eina útil des del punt de vista cultural, laboral i social, especialment per la relació estreta que manté la Catalunya del Nord amb els territoris catalanoparlants del sud.
És en aquest context que va néixer La Bressola, inspirada en el model de les ikastoles basques de Seaska. El projecte va començar amb moltes dificultats i va haver de superar nombrosos obstacles. Les mobilitzacions, les reivindicacions i el suport constant de la societat civil han estat determinants per garantir-ne la continuïtat i el creixement.
Paral·lelament, diverses entitats i institucions, tant de la Catalunya del Nord com de la Catalunya del Sud, han sumat esforços per ampliar els espais d’ús de la llengua més enllà de l’escola. L’objectiu és clar: fer del català una llengua present en tots els àmbits de la vida quotidiana.
Amb els anys s’han anat obrint nous centres educatius i el nombre d’alumnes no ha deixat de créixer. Un moment especialment important va ser la signatura d’un conveni amb l’Estat francès que va permetre consolidar el projecte i donar-li una nova empenta institucional i pedagògica.
Avui hi ha un interès creixent per aprendre català. Per això, la missió de La Bressola és doble: ensenyar la llengua i, alhora, crear les condicions perquè sigui utilitzada de manera natural fora de les aules.
En Geoffroy explicava que aquestes escoles actuen com autèntiques «bombolles lingüístiques», espais on els infants viuen i comparteixen el català amb normalitat. D’aquesta manera, es va recuperant gradualment l’ús social de la llengua i es formen noves generacions de parlants.
Els pilars pedagògics de La Bressola són la immersió lingüística, la verticalitat entre edats, l’aprenentatge cooperatiu, el treball per projectes i una estreta vinculació amb l’entorn social, cultural i natural.
Més enllà de l’àmbit educatiu, La Bressola s’ha convertit en una eina fonamental per revitalitzar el català a la Catalunya del Nord. La seva tasca no és només pedagògica; també és emocional. Es fonamenta en l’estima per la llengua, en la construcció d’un sentiment de pertinença i en la voluntat de transmetre un patrimoni cultural que forma part de la història col·lectiva del país.
La xerrada es va cloure amb un torn obert de preguntes en què els assistents van poder aprofundir en diversos aspectes de la realitat nord-catalana. Les respostes d’en Geoffroy, sovint acompanyades de vivències personals, van aportar proximitat i autenticitat a una exposició que ja havia estat especialment enriquidora.
Va ser una trobada molt interessant i agradable que ens va permetre entendre millor els reptes, les dificultats i també les esperances que envolten el futur del català a la Catalunya del Nord.
Per complementar la xerrada, durant tota la setmana es va poder visitar l’exposició 50 anys de La Bressola, 50 anys sembrant futur a l’espai polivalent de l’edifici del Mirador de l’Ajuntament de Castellar.
Núria Montmany
Fotos: Jordi Fusté