brinkels
De paraules per anomenar objectes, animals, plantes, estances, fenòmens naturals…les llengües n’estan plenes. Però no és el sentit de la llengua actuar de legisladora, coneixedora de les coses, atorgant paraules a les realitats.
De les normes de combinacions de paraules, del coneixement de les seves funcions, del seu ordre i de les transformacions que apareixen al llarg del seu ús es construeix el manual d’instruccions anomenat “Gramàtica”; però la llengua tampoc no és una màquina formada per peces de lèxic i engranatges gramaticals.
La llengua és viva perquè, més enllà de ser escrita, és parlada. És una via d’expressió de la identitat col·lectiva dels seus parlants i funciona de mirall de la seva cultura i història. I com a tal i des d’aquest ‘tal’ s’ha d’aprendre.
Al llarg de la història de l’aprenentatge de les llengües, el professor, com a administrador del saber lingüístic, oferia la cartera de lèxic i les instruccions per al seu ús. Però si la llengua és més que un codi, aprendre a dir ‘taula’ o a conjugar el verb ser no és equiparable a aprendre-la.
Acompanyar en la comprensió d’un ésser col·lectiu que s’expressa, la llengua, és aprendre a parlar. I si així s’entén aprendre, conversant més que ensenyant, cal buscar el suc que fa engranar l’acte comunicatiu, els nuclis expressius de les converses, els mots imprescindibles d’un missatge. I per fer-ho, és necessari tenir present què fem al comunicar-nos: expressem, descrivim, narrem, instruïm i argumentem com a éssers socials, irrepetibles, limitats, temporals i vius.
S’ha d’encarar el rumb de l’aprenentatge cap allò que ens fa complir les funcions del nostre parlar a partir de la recerca d’aquests nuclis expressius (i propis) de la llengua que aprenem.
‘Ai, caram!’, ‘molt’ o ‘aviat’ són conceptes que omplen de sentit els discursos. Més enllà de si el ‘molt’ acompanya ‘gana’ o ‘peres’, la quantitat, com a éssers limitats que som, serà més freqüentment resposta a situacions comunicatives que el lèxic concret que l’acompanya. I si l’expressió per anomenar la quantitat és específica de la pròpia llengua, com ‘un pilot’ o ‘un munt’, encara ens endinsarem més en l’aprenentatge de l’expressió d’un poble.
Les peres i la gana ja apareixeran per omplir el missatge quan sigui necessari saber-les perquè el context comunicatiu ho reclama, fent de l’aprenentatge d’aquest lèxic un saber significatiu.
Com a éssers vius necessitarem comunicar que ‘tinc gana’ i per fer-ho no serà necessari saber conjugar tot el verb tenir. Això ja apareixerà quan, per exemple, els que tinguin gana siguin ells, i tinguem la necessitat de narrar-ho.