De paraules per anomenar objectes, animals, plantes, estances, fenòmens naturals…les llengües n’estan plenes. Però no és el sentit de la llengua actuar de legisladora, coneixedora de les coses, atorgant paraules a les realitats.
De les normes de combinacions de paraules, del coneixement de les seves funcions, del seu ordre i de les transformacions que apareixen al llarg del seu ús es construeix el manual d’instruccions anomenat “Gramàtica”; però la llengua tampoc no és una màquina formada per peces de lèxic i engranatges gramaticals.
La llengua és viva perquè, més enllà de ser escrita, és parlada. És una via d’expressió de la identitat col·lectiva dels seus parlants i funciona de mirall de la seva cultura i història. I com a tal i des d’aquest ‘tal’ s’ha d’aprendre.
Al llarg de la història de l’aprenentatge de les llengües, el professor, com a administrador del saber lingüístic, oferia la cartera de lèxic i les instruccions per al seu ús. Però si la llengua és més que un codi, aprendre a dir ‘taula’ o a conjugar el verb ser no és equiparable a aprendre-la.
Acompanyar en la comprensió d’un ésser col·lectiu que s’expressa, la llengua, és aprendre a parlar. I si així s’entén aprendre, conversant més que ensenyant, cal buscar el suc que fa engranar l’acte comunicatiu, els nuclis expressius de les converses, els mots imprescindibles d’un missatge. I per fer-ho, és necessari tenir present què fem al comunicar-nos: expressem, descrivim, narrem, instruïm i argumentem com a éssers socials, irrepetibles, limitats, temporals i vius.
S’ha d’encarar el rumb de l’aprenentatge cap allò que ens fa complir les funcions del nostre parlar a partir de la recerca d’aquests nuclis expressius (i propis) de la llengua que aprenem.
‘Ai, caram!’, ‘molt’ o ‘aviat’ són conceptes que omplen de sentit els discursos. Més enllà de si el ‘molt’ acompanya ‘gana’ o ‘peres’, la quantitat, com a éssers limitats que som, serà més freqüentment resposta a situacions comunicatives que el lèxic concret que l’acompanya. I si l’expressió per anomenar la quantitat és específica de la pròpia llengua, com ‘un pilot’ o ‘un munt’, encara ens endinsarem més en l’aprenentatge de l’expressió d’un poble.
Les peres i la gana ja apareixeran per omplir el missatge quan sigui necessari saber-les perquè el context comunicatiu ho reclama, fent de l’aprenentatge d’aquest lèxic un saber significatiu.
Com a éssers vius necessitarem comunicar que ‘tinc gana’ i per fer-ho no serà necessari saber conjugar tot el verb tenir. Això ja apareixerà quan, per exemple, els que tinguin gana siguin ells, i tinguem la necessitat de narrar-ho.