Parlament de Jordi Vila-Abadal fet en el decurs de l’11è aniversari del Projecte Parlem de la CAL de Sants
Primer de tot, gràcies a la CAL que ens ha invitat a participar a una trobada tan agradable com aquesta.
El qui potser és el més famós de tots els filòsofs occidentals, Aristòlil, diu que l’home, és a dir el ser humà, és un ANIMAL QUE PARLA.
De vegades, però, si ens posem a considerar l’univers i pensem en el nombre infinit de les seves estrelles i altres astres, en les immenses galàxies i les distàncies inimaginables d’anys llum que separen els uns cossos celestes dels altres, el cap et dóna voltes i dius: aquí dins d’una cosa tan enorme com l’univers, un home o un dona, en fi un ésser humà, què hi pinta, quin lloc hi ocupa? Si és més insignificant que un gra de pols, si és com un no-res!
Doncs no. No és així i la prova que no és així és que el llenguatge popular ens diu que cada home, és a dir cada ser humà, és un món. I el nostre gran poeta, Jacint Verdaguer, diu que el cor de l’home és gran com el mar i l’univers sencer no l’ompliria. I l’autor d’un llibre que hem llegit quasi tots, El Petit Príncep, diu: “A l’home, la seva grandesa no li ve de l’espècie, sinó del fet que cada individu val un imperi”.
I d’on li ve a cada individu valer tant, ser capaç de tanta grandesa? Doncs sobretot del fet que sigui l’únic ésser, conegut, capaç de pensar i d’estimar (bé, potser algú em dirà que hi ha animals que també ho fan. Potser sí, no ho nego, però serà d’una manera molt diferent). Doncs cada un de nosaltres és tan valuós pel que hem dit i per moltes altres coses, i a més, cadascú és ésser irrepetible. Cada u té moltes característiques que el distingeixen de tots els altres. Perquè el ser humà posseeix una cosa que és invisible, impalpable, però que és innegable perquè és allò que fa que pensi, parli, estimi, tingui molts altres sentiments, capacitat creativa, etc., etc. i tingui una manera de fer pròpia que en diem tarannà. Aquesta cosa que dic no sabem ben bé com definir-la, i si n’hi ha que es pensen que sí potser s’equivoquen: aquesta cosa és allò que en diem l’esperit, el qual és propi de cada persona i, com hem dit, és la fa que sigui una persona singular, irrepetible. En definitiva, doncs, és això, l’esperit propi de cada u, el que fa que cada u de nosaltres tinguem aquell valor incalculable de què parla Saint Exupéry, l’autor del Petit Príncep, que hem citat.
Però tornem al començ i preguntem-nos: per què Aristòtil diu que l’home, el ser humà, és un animal que parla? Doncs, és ben clar, perquè és sobretot un ésser comunitari. Dit d’una altra manera, perquè és un ésser que només pot arribar a ser ell mateix, si viu en comunitat, si pertany a una comunitat. I allò que permet als humans constituir una comunitat, pertànyer a una comunitat, és la parla, la llengua.
Per tant, si allò que ens fa ser humans, tenir un esperit humà, com hem dit, és la llengua, ho és perquè, al mateix temps, també és allò que ens permet ser uns individus comunitaris, és a dir, capaços de formar comunitat. Heus aquí, doncs, el perquè la llengua, l’idioma, és una cosa tan important!
Veig, però, que de vegades es considera la llengua com si només fos un instrument que ens permetés entendre’ns entre nosaltres. Com si només fos un instrument que ens permetés donar i rebre informació.
No hi ha dubte que la informació és important i que és imprescindible per poder formar una comunitat. Però no n’hi ha prou amb ella per fer una comunitat, calen més coses i algunes d’elles també ens leslofereix la llengua. Perquè la llengua no solament ens permet comunicar-nos informació, sinó que també ens permet sintonitzar entre nosaltres. Sintonitzar, que vol dir pensar i sentir conjuntament. La llengua ens permet, doncs també, posar en comú els nostres sentiments, compenetrar-nos; en una paraula, ens permet poder tenir la comunió dels nostres esperits.
I és també gràcies a aquesta comunió que la llengua ens permet,, que som capaços de produir una cultura conjunta, pròpia de la nostra comunitat, uns costums propis, unes maneres de viure i de fer pròpies, és a dir un tarannà comú propi; ens permet de fer-nos unes normes pròpies, però també de tenir uns desitjos i unes il·lusions propis i comuns. En un mot, és allò que ens permet constituir un poble, un país propi; i és allò que ens permet que siguem els ciutadans d’aquest poble.
Si, doncs, la llengua fa totes aquestes coses en les comunitats humanes, és a dir, en cada un dels pobles o països, i ho comparem amb allò que hem vist que feia l’esperit en cada persona, podem ben dir que la llengua és l’esperit o l’ànima de cada poble, de cada país.
No sé si vosaltres teniu idea de la importància d’allò que esteu fent. Es poden fer diverses coses en aquest món que són de més ho menys valor, segons el benefici que produeixen en la comunitat de què formem part. Doncs allò que feu vosaltres que avui us heu reunit aquí i el que fan molts altres companys que pel que sigui no poden ser-hi és molt important.
Sí, allò que feu vosaltres, tant els que ensenyeu com els que apreneu la nostra llengua, és l’ànima: esteu edificant l’ànima o l’esperit del nostre poble.
Que la llengua és l’ànima del poble es veu ben clar, mirant com actuen els poders que van contra els drets humans. Aquests poders que injustament volen sotmetre pobles i convertir-los en colònies (d’una mena o altra de colònia), s’afanyen de seguida a intentar destruir, de mil maneres diferents, la llengua d’aquests pobles. Per què? Doncs perquè saben que la llengua és l’ànima d’aquell poble que indegudament volen sotmetre
D’això no cal que en parli gaire perquè desgraciadament em sembla que tots els qui som aquí n’hem patit tristes experiències i sabem de sobres de què es tracta.
En canvi, sí que vull insistir a recordar la meritòria tasca que feu, tant els mestres com els deixebles, en l’aprenentatge i difusió de la llengua catalana. I em sembla que la qualificació de mestres i deixebles pertoca tant als uns com als altres; perquè, per l’experiència que tinc d’aquesta mena d’aprenentatge, sé que no solament hi aprenen els suposats deixebles, sinó que també els qui ensenyen aprenen molt dels ensenyats. Per tant, aquí tots sou mestres i tots mereixeu una gran felicitació. Sí, perquè tots heu comprès el gran valor del que significa pels uns i pels altres aprendre i fomentar la llengua del país.
Quan em dedicava també a les parelles lingüístiques, en vaig tenir una de León, que em deia: “quan intento parlar en català amb els amics i coneguts d’aquí, quasi sempre em responen en castellà. Ells potser es pensen que em fan un favor i jo, en canvi, tinc la sensació que és com si em diguessin: com que tu no ets dels nostres no et parlem en la nostra llengua”. Perquè aquella persona tenia clar que la llengua és l’eina imprescindible per fer comunitat i comprenia l’error dels catalans que no li contestaven en català, ja que era com si li impedissin de fer comunitat amb ells. Aquest error, per desgràcia, és molt estès en la població catalana d’origen i convindria que fóssim capaços de fer-los veure que no fan cap favor als qui han vingut de fora, canviant de llengua. És clar que hi ha excepcions, p. e. si es tracta d’una persona que acaba d’arribar o d’una persona que per la seva edat o alguna altra circumstància es veu que no té possibilitats d’aprendre una altra llengua. En casos com aquests s’ha de ser comprensiu i procurar abans de tot que t’entengui; però, sinó, no hem de cometre l’error de dificultar la comunió amb aquella persona que ha vingut de fora, deixant de parlar-li amb la nostra llengua. Tot al contrari, hem d’intentar formar comunitat amb ella, comunicant-li l’esperit de la nostra comunitat a través de la nostra llengua.
I això és el que també compreneu vosaltres, i per això us presteu els uns a ensenyar-la i els altres a aprendre-la. Els qui l’apreneu, però, teniu especial mèrit perquè vosaltres abans ja havíeu participat a construir la comunitat del vostre país d’origen aprenent la vostra estimada llengua nadiua; i ara, a més, teniu la generositat de participar a construir la comunitat del país d’arribada, aprenent la nostra llegua.
Serà, doncs, la possessió d’aquesta llengua i fer-ne ús allò que us farà veritables ciutadans del nostre país, sense deixar de ser-ho del vostre país d’origen. Per tant la vostra personalitat serà notablement enriquida.
En efecte, tenir una doble ciutadania és un veritable enriquiment. Fins i tot alguns en poden arribar a tenir tres. És possible. El que no crec possible és allò que afirmen alguns, quan diuen que ells no són ciutadans de cap país, que són ciutadans del món. I no ho crec possible perquè per poder ser ciutadà d’algun col·lectiu s’ha d’estar molt compenetrat amb aquest col·lectiu, i per compenetrar-s’hi s’ha de saber la seva llengua. Ara bé, al món quants col·lectius, cada un amb la seva llengua, hi ha? D’estats sols n’hi ha uns dos-cents i de països amb llengua pròpia moltíssim més. Aleshores qui pretén ser ciutadà del món hauria de dominar centenars de llengües i això és impossible que ho faci ningú. A mi em sembla que els qui es pensen que són ciutadans del món el que passa és que deuen ser turistes del món.
Però aquest no és de cap manera el vostre cas. Vosaltres, com he dit, teniu l’enriquiment que dóna posseir més d’una ciutadania.
És clar que això ho podeu aconseguir gràcies a la bona disposició dels companys que heu trobat aquí i que s’han prestat a ensenyar-vos la llengua que us ha donat la nova ciutadania. I també gràcies a tota la tasca que fa la CAL en aquest camp tan important pel bé dels qui constituïm aquest poble; aquest poble que ha de lluitar amb tantes dificultats de dins i de fora per aconseguir que el seu esperit, la seva ànima, pugui viure en llibertat.
Per tant, grans felicitacions a tots, els uns i els altres, que tots les teniu ben merescudes!
Jordi Vila-Abadal
Barcelona, 23 de gener de 2015