Olalla Miret
A continuació reproduïm el discurs pronunciat amb motiu de la presentació del manifest ‘Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent’, impulsat pel Grup Koiné i presentat al paranimf de la Universitat de Barcelona:
«M’ha estat demanat que expliqui per quines raons m’he adherit al Manifest. Miraré de respondre amb les reflexions que a continuació exposo.
Socialment, ningú no queda mai fora d’un grup propi i tothom és alhora estranger de la resta. Per la qual cosa, parlar d’identitat nacional és subratllar una obvietat.
En un altre sentit, allò que històricament ha distingit cada col·lectivitat és la llengua –subratllo la llengua en singular— que li correspon; llengua i identitat nacional són indestriables. Amb el procés reduccionista d’homogeneïtzació universal el concepte ‘identitat’ es vol desqualificar tendenciosament; fins i tot alguns sociolingüistes reclamen com a essencial per a la normalització del català l’atenció principal als espais i a la capacitat comunicatius; obliden que si el nostre idioma encara sobremalviu (permetin-me el neologisme) és justament pel caràcter simbòlic que ha tingut entre els parlants i que si perd potència identitària perdrà també potència expansiva. Altrament, el menyspreu sobre la defensa de la identitat s’adreça sempre contra els menys poderosos i procedeix dels qui tenen molt de poder, els quals sí que hi tenen dret –només faltaria!—, a la identitat, a la pàtria, al país, per antonomàsia. En suma, entenen que és provinciana, involucionista, insolidària la defensa solament de les altres identitats que viuen sota el poder de llur estat.
En la reconstrucció del català al segle XX es pretengué posar les bases per a reconvertir-lo en una llengua nacional, perquè tornés a ésser-ho, tal com ho havia estat a l’època medieval. No es tractà solament d’adobar un sistema malmès, sinó de fer-ne l’element vertebrador de la comunitat.
En un estat en què hi ha més d’una llengua, hi ha inevitablement conflicte, perquè el fet simple de l’existència i el reconeixement de més d’una implica que hi ha idiosincràsies grupals contraposades en competició.
Entre nosaltres, ha estat permanent la persecució de la nostra. Ultra la prohibició d’usar-la, s’ha partit hàbilment de dos processos que s’han retroalimentat en favor de la substitució lingüística: la minorització i la bilingüització. I bé, cal proclamar que Catalunya no ha estat mai ni un país minoritari, relativament als pobles del món, ni mai no ha estat bilingüe: té com a única llengua pròpia el català; la llengua castellana hi és sobrevinguda, com moltes d’altres especialment en les migracions de finals del segle XX i principis del XXI.
Consegüentment, la veritable normalització del país comporta, lingüísticament, haver de saber i haver d’emprar el català i, és clar, ésser lliure per a optar a aprendre tantes altres llengües com cada ciutadà desitgi, amb la preferència que convingui a cadascú.
La normalitat per al català no pot consistir sinó en l’objectiu general que a Catalunya l’usi tothom, sempre, arreu i per a tot. El bilingüisme, actiu o passiu, duu indefectiblement que s’esfumi progressivament la llengua amb menys poder. Per aquest motiu, totes les llengües que han de conviure en llur territori amb l’oficialitat d’una llengua d’estat diferent a la pròpia estan seriosament amenaçades.
En una altra direcció, la minorització i la bilingüització, com a procediments ideològics, condueixen a la degradació de l’idioma més feble. Ens hem de preguntar si una llengua que es deteriora pot sobreviure. La resposta, al meu entendre, és que no, perquè la conseqüència és que la llengua dominada perdi la fesomia i s’acosti a la llengua dominant, fins que arriba a convertir-se’n en un dialecte o s’hi confon completament. Unitat i genuïnitat són dues característiques que cap llengua no es pot permetre d’obviar.
Solament en un país minoritzat i bilingüitzat es planteja el dilema absurd de si val més que siguin molts qui usin el català encara que malament o que siguin pocs, però correctament. La normalització exigeix que se n’ha de servir tothom i adequadament. En aquesta línia, la bilingüització ha estès amb èxit notable una altra ideologia nefasta: la de la convicció que el català és una llengua difícil. Si el català fos l’única llengua oficial d’ús general, s’aprendria a casa, al carrer, a l’escola, de per tot; és a dir, s’aprendria ecològicament, ambientalment, amb la mateixa naturalitat que el francès a França, l’alemany a Alemanya, etc. Algú pot demostrar que el francès o l’alemany o l’espanyol són llengües més fàcils que no el català? No és una qüestió de dificultat, és una qüestió de normalitat. És suïcida lingüísticament i és paradoxal mirar, com alguns proposen, d’acostar al màxim el català al castellà, a fi –diuen— de fer-lo més assequible i recognoscible (per això parlo de paradoxal): com si per a saber-lo com cal s’hagués de disfressar d’espanyol!
No he fet cap referència a l’àmbit internacional. Avanço la major: si el Govern central de què depenem no permet que visquem normalment en català a Catalunya, defensar la internacionalització de la nostra llengua i del nostre país ho considera una gosadia ingènua, a més d’intolerable (vegeu, si no, com reacciona respecte a la voluntat des del Govern català de tenir ambaixadors a l’estranger). La qual cosa, en el procés de mundialització que s’ha programat, és especialment greu. Desenganyem-nos, avui el català no és imprescindible, no és necessari ni a casa seva ni per a les relacions amb l’exterior: es pot viure a Catalunya les 24 hores de cada dia recorrent exclusivament al castellà; de fet, són molts els qui realment hi practiquen aquest monolingüisme espanyol, em parant-se legalment en la doble oficialitat. I una llengua de què es pot prescindir és una llengua residual, destinada a la desaparició. Semblantment, en l’àmbit de la investigació, malgrat que totes les universitats públiques catalanes declaren en els estatuts que la llengua pròpia és la catalana, en la recerca més especialitzada i puntera i en la difusió dels resultats científics s’exhorta i fins i tot es premia que s’abandoni en benefici del castellà i de l’anglès.
O el català esdevé una llengua necessària i ineludible sense pal·liatius i en totes les activitats pels qui habiten a Catalunya, o no cal amoïnar-s’hi gaire, perquè el seu destí seria l’arraconament i la mort. Tothom entén que quan es va a viure en un altre país que no és el propi es fa molt difícil o impossible de participar plenament en les relacions socials si no se’n coneix l’idioma que el distingeix: es produeixen els guetos marginals i les autoexclusions lamentables. Per què a Catalunya no és ben bé així? Perquè la doble oficialitat hi permet que hom abandoni la llengua pròpia i se serveixi únicament de la sobrevinguda, de l’espanyol.
Sortosament, una bona part de la ciutadania catalana, per davant dels polítics i fins i tot dels lingüistes, entenen que el nostre futur com a poble va lligat amb el futur de la nostra llengua, que solament és viable si ens deslliurem de l’hostilitat del govern de què se’ns fa dependre.
Si de sempre la sociolingüística ha defensat el principi de territorialitat en el tractament de les llengües i no el de la personalitat, avui, amb les intenses migracions que es produeixen arreu, aquest principi és encara més essencial. És demagògic no reconèixer que les migracions modifiquen l’entorn (barris, habitatge, comerç, escola, món laboral…); és demagògic no admetre que les migracions fan menys visible cadascuna de les identitats; afegim-hi que el Govern central persuadeix que els immigrants a Catalunya recorrin al castellà, en nom de l’utilitarisme, de la rendibilitat. Alerta, doncs. Respecte per totes les llengües i totes les cultures, no cal ni dir-ho; però mai en detriment de l’hegemonia clara, diàfana, de la llengua i de la cultura pròpies. Ja he dit en altres ocasions que no estic d’acord amb el tòpic que s’ha generalitzat, segons el qual és català qui viu i qui treballa a Catalunya. No. No és una definició encertada ni per als qui han nascut aquí. No és suficient i s’ha demostrat amb escreix. És català qui, nascut o no a Catalunya, endemés, vol ésser-ho i aquesta voluntat d’ésser-ho es manifesta principalment en l’ús de la llengua pròpia del nostre país.
Com deia Modest Prats, amb una sinceritat i una intel·ligència que l’honoraven, cal que Catalunya decideixi: o bé s’integra en l’Estat espanyol i deixa de banda per sempre les aspiracions nacionals i, amb aquestes, les lingüístiques; o bé ha de cercar la solució que posi fi a una dependència que escapça, mutila i impedeix la llibertat lingüística, solució que comporta, entre altres condicions, l’espai politicoadministratiu propi: un estat català independent.
Afegeixo que la normalització lingüística requereix l’absència de conflicte. Un idioma, essent, com he dit, allò que més identifica una comunitat, hi ha d’ésser naturalment i inequívocament hegemònic; n’ha d’ésser l’única llengua oficial; l’única. Em deixa perplex com pot haver-hi persones que creguin que amb la cooficialitat del català i el castellà en un estat català independent no es reproduiran les hostilitats a què estem secularment habituats. Si des que el castellà s’ha imposat a Catalunya (segles XV i XVI, és a dir, força abans del 1714) s’ha persistit sense descans per part dels governs castellans en l’objectiu de fer desaparèixer el català, per què sobtadament ara o en el futur immediat hauríem d’esperar un capteniment diferent? No he tingut ocasió de llegir o d’escoltar arguments que demostrin que amb l’acceptació del castellà com a llengua oficial s’hauran acabat els conflictes. És ingenuïtat o una tàctica política per tal que ningú no s’espanti; si es tracta d’això segon, jo, més que no en les tàctiques, crec en l’honradesa de no amagar allò a què aspirem i que és del tot just, legítim, natural i possible: una nació, un estat i exclusivament la llengua pròpia com a oficial. No ens enganyéssim i que ningú no ens enganyi dient-nos que són aspiracions excessives. No. De cap de les manares. Es tracta justament de la restitució del caràcter que tenien Catalunya i el català, abans que aquest caràcter fos arrabassat per la força.
Moltes gràcies de la vostra atenció.»
Joan Martí i Castell
Març de 2016