Àlex Romaguera
En el judici sobre el procés, i arran de la resolució de les qüestions prèvies de competència del 27 de desembre passat, el Tribunal Suprem (TS) es va pronunciar sobre l’anunci fet per les defenses que els testimonis farien ús de la llengua catalana. Es va expressar en els termes següents: “la sobrevenida invocación del derecho a que las sesiones del juicio se desarrollen en la lengua materna de los procesados contrasta con la ausencia de cualquier queja de indefensión durante el largo tiempo que ya han consumido la investigación y la fase intermedia de esta causa especial”. I el resultat va ser que el Tribunal va acordar oferir la interpretació consecutiva, cosa que els processats van rebutjar perquè no garantia, a causa de la intervenció de l’intèrpret, el dret d’expressar-se de manera directa i sense interrompre la declaració.
Al meu parer, el Tribunal Suprem no ha resolt la qüestió d’acord amb la normativa vigent que hi seria aplicable. El Tribunal parla de llengua materna com a terme sociològic i no des del punt de vista de l’exercici d’un dret. És més, considero que s’utilitza un to de menysteniment respecte del que és una llengua oficial, a banda de demostrar un ús androcèntric del terme.
En la normativa actual, amb relació a l’ús de la llengua en el procediment penal, trobem, d’una banda, una regulació referida a l’oficialitat de la llengua que afecta la llengua del procediment i els drets dels parlants a emprar les llengües oficials davant d’un tribunal, i de l’altra, la que garanteix que s’ofereixi al ciutadà que no entengui una llengua oficial del procediment una interpretació per tal que estigui assabentat de la causa en què intervé, com a requisit de garantia del dret de defensa.
L’oficialitat
La llengua del procediment sempre és la llengua o les llengües oficials de l’Administració de justícia i, per tant, del tribunal. Les llengües oficials de l’Estat estan definides per la Constitució i els estatuts d’autonomia[1] i, en aquest cas, són la llengua castellana i la catalana, que es posen jurídicament en peu d’igualtat.[2] En el cas del català, ens trobem que és una llengua parlada no només en el territori de Catalunya sinó també en d’altres; per tant, seguint la terminologia de la LOPJ,[3] aquests territoris tenen una llengua oficial pròpia coincident.
El mateix TC, en la Sentència de 26 de juny de 1986, va definir així els efectes de la declaració de l’oficialitat d’una llengua: “es oficial una lengua, independientemente de su realidad y peso como fenómeno social, cuando es reconocida por los poderes públicos como medio normal de comunicación en/y entre ellos y en su relación con los sujetos privados, con plena validez y efectos jurídicos”. Per això, tant la llengua castellana com la catalana són llengües pròpies dels tribunals espanyols, com a poder judicial que són, perquè són llengües oficials a tres comunitats autònomes.
En conseqüència, tant les parts com les altres persones que intervinguin en un procediment, com ara perits, testimonis o altres, poden emprar la llengua oficial pròpia d’una comunitat autònoma amb plena validesa i eficàcia i sense que calgui traducció de les seves intervencions ni dels documents que aportin.[4]
Aquest concepte implica que el català i el castellà són llengües d’ús normal, i per això els jutges, els magistrats i el personal de l’Administració de justícia han d’estar capacitats per a entendre-les i treballar-hi. En aquest sentit, en la reforma de l’apartat 4 de l’article 231 esmentat es va suprimir la possibilitat que els jutges puguin demanar d’ofici[5] la traducció de documents o intervencions fetes en una llengua pròpia oficial. Només es preveu fer-ne la traducció d’ofici quan així ho estableixi una llei o quan alguna part al·legui indefensió,[6] tot i que el 2000 el Tribunal Constitucional va establir que no s’excloïa la possibilitat que el jutge manés la traducció d’un document o escrit “quan sigui necessari per a complir la funció jurisdiccional”.[7] Per tant, d’acord amb aquesta normativa la llengua del procediment l’estableix el tribunal. Això no obsta que de manera lliure, perquè es tracta d’una llengua oficial, les parts puguin optar per la llengua oficial que decideixin, i fer-ne ús sense que se’ls pugui exigir la traducció de les seves intervencions, escrits o documents.[8]
Aquesta regulació s’ha interpretat en el sentit que l’ús del català com a llengua oficial se circumscriu al territori de Catalunya, tot i que l’eficàcia també s’estén als tribunals que actuen en territoris de llengua oficial coincident.
Carta europea de les llengües regionals i minoritàries[9]
La Carta europea de les llengües, que va signar l’Estat espanyol, va modificar aquesta normativa i va donar determinats drets als parlants d’una llengua minoritària parlada per una comunitat dins l’Estat. En concret, va modificar l’abast de la regulació de la LOPJ, en el sentit de donar un dret d’opció als ciutadans parlants d’una llengua oficial de determinar la llengua del procediment.
La Carta no es refereix a situacions de parlants de llengües estrangeres, sinó a les llengües que parli una comunitat minoritària al territori d’un estat, independentment que sigui llengua oficial, com és el cas de Catalunya, o que no ho sigui. Amb aquest tractat els estats es comprometien a complir uns requisits de caràcter mínim de respecte i protecció d’aquestes llengües que no podien ser inferiors a la protecció que un estat els donés amb la legislació interna.
En el cas de Catalunya, la majoria de disposicions de la Carta estan per sota de la regulació establerta per l’Estatut en relació amb el català, però sí que en molts d’altres punts suposen un avenç. És el cas del que estipula per a l’àmbit de la justícia i d’altres sectors, en què la jurisprudència constitucional en fa una interpretació més restrictiva.
La Sala Penal del TS va dictar el 2012 una interlocutòria en què va considerar no presentat un recurs de cassació contra una sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona en una causa per delicte electoral, perquè l’escrit no es va presentar en llengua castellana, tot i haver-se presentat dins del termini.[10] Amb aquesta resolució es va vulnerar el dret a un judici just, el dret a la segona instància, el dret a la tutela efectiva[11] i la prohibició de discriminació per raó de llengua.[12]
L’article 9 de la Carta estableix que en els procediments diversos, siguin civils, penals o administratius, si una part ho demana, el procediment s’ha de menar en la llengua regional o minoritària escollida. Per tant, aquesta norma modificaria el que preveu la LOPJ, ja que, a petició de només una de les parts, el jutge hauria de menar el procediment en la llengua regional o minoritària que es demanés. “Menar aquest procediment” vol dir que l’actuació del jutge i les resolucions i els escrits que emeti el tribunal s’han de fer en la llengua escollida pel parlant d’aquesta llengua minoritària, amb plena eficàcia i sense que calgui traducció.[13]
Això no es pot entendre només per als tribunals del territori on es parla la llengua, sinó que, com en el present cas, per imperatiu legal, els tribunals centrals com el TS, o l’Audiència Nacional (AN) en primera instància, també haurien d’atendre i menar el procediment en la llengua regional que demanés una part.
Un dubte que es planteja és si aquesta disposició és aplicable als tribunals que tenen la seva jurisdicció exclusivament dins del territori de Catalunya o també als que tenen la seva jurisdicció en altres territoris on el català és llengua oficial. El primer apartat de l’article 9 de la Carta[14] estableix que aquesta disposició s’aplica a la circumscripció de l’autoritat judicial on resideixi un nombre significatiu de parlants. Per circumscripció no només hem d’entendre la dels jutjats dels partits judicials, les provincials de les audiències o les de tot el territori català en el cas del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sinó també les dels tribunals d’àmbit estatal com el TS o l’AN. En aquests dos darrers, el seu àmbit de jurisdicció inclou els territoris de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, on es parla el català. Analitzant aquests territoris, hem de concloure que es compleix el requisit de l’existència d’un nombre suficient de parlants que justifica l’aplicació de les disposicions d’aquest article de manera plena i no només amb un dret a obtenir traducció, ja que, a més, el català té el caràcter de llengua oficial. Les darreres dades disponibles assenyalen que en tot el territori hi ha 10.050.000 parlants,[15] cosa que justifica l’aplicació plena d’aquesta disposició.
La Carta, a més, en parlar dels objectius i principis,[16] estableix que respecte a les àrees de cada llengua les divisions administratives no són cap obstacle per a l’aplicació de les mesures de promoció. En el cas del català, s’ha d’entendre per al conjunt de l’àrea on es parla, independentment que correspongui a àrees administratives diferents. Tots aquests territoris formen part de l’àmbit jurisdiccional del TS o l’AN.
Les mesures de protecció a l’Aragó, malgrat que siguin per a unes comarques concretes del conjunt de la regió aragonesa on no està reconeguda l’oficialitat del català,[17] també hi són d’aplicació, ja que la majoria de parlants d’aquesta àrea és de parla catalana. Tampoc els parlants de la Franja no es poden discriminar respecte a la resta de parlants catalans del conjunt de l’Estat.[18]
El dret dels encausats o investigats a obtenir traducció i interpretació en les actuacions judicials i policials d’un procediment penal
Una altra situació jurídica diferent és el dret reconegut per l’article 6.3[19] de la Convenció europea dels drets humans, que es refereix a qualsevol ciutadà que tingui com a pròpia una llengua no oficial que no sigui la llengua del procediment. Efectivament, aquest instrument internacional recull el dret a interpretació i a traducció dels documents essencials del procediment que afectin el ciutadà i ha estat objecte d’una directiva europea[20] transposada per la Llei orgànica 5/2015, que va modificar la LECr. En aquest cas, es tracta de persones estrangeres i el dret busca assegurar que entenguin el que se’ls imputa o, en el cas de víctimes, la seva situació en el procediment. Això mateix està previst per a les víctimes a la Directiva europea 2012/29.[21]
Cal dir que en les actuacions orals el sistema ordinari d’interpretació ha de ser simultani, ja que el punt 2 de l’article 123[22] de la Llei orgànica 5/2015 estableix de manera subsidiària que “en cas que no es pugui disposar del servei d’interpretació simultània, la interpretació de les actuacions del judici oral […] s’ha de fer mitjançant una interpretació consecutiva de manera que es garanteixi suficientment la defensa de l’imputat o acusat”. Així, només es pot oferir la interpretació consecutiva de manera extraordinària “assegurant que es garanteixi de manera suficient la defensa”.[23] Per tant, hem d’entendre que l’ús de traducció consecutiva és per a situacions urgents (com la detenció, els interrogatoris de policia, els judicis breus o les actuacions breus) en les quals la interpretació consecutiva pot ser suficient.
El dret d’interpretació va ser reconegut, abans de la transposició de la Directiva, en un procediment en què els acusats van demanar de declarar en català davant l’Audiència Nacional. En un recurs d’apel·lació al ple de la Sala es va declarar la nul·litat d’actuacions i, reconeixent el dret en virtut de l’aplicació de la Carta europea, es va considerar que era una garantia dins del dret a la tutela judicial efectiva.[24] En aquest cas, els acusats no van plantejar que es menés el procediment en català, sinó que poguessin declarar en aquesta llengua.
Aquesta sentència és interessant pel fet que entén, com dèiem més amunt, que el dret d’opció lingüística reconegut per la Carta també és d’aplicació en els tribunals amb jurisdicció a tot l’àmbit de l’Estat com a dret autònom, separat del dret individual de defensa.
El cas de Bèlgica
En la tramitació de les euroordres a Bèlgica, el tractament que es va fer de les llengües del procediment i les que entenien els encausats il·lustra aquesta doble regulació jurídica. En començar el procediment de l’euroordre, es va preguntar als advocats quina llengua volien fer servir i aquests van indicar el flamenc; però els encausats, en no conèixer aquesta llengua, se’ls va oferir interpretació simultània en les vistes i interpretació consecutiva en les compareixences breus.
Situació de la llengua en el judici del TS sobre el procés
Al judici del procés els advocats de la defensa van demanar que, atès que els acusats volien declarar en català, es fes una interpretació simultània i no consecutiva. Haurien pogut demanar que tot el procediment es menés en català com els possibilitava la Carta europea. La resposta del Tribunal a les qüestions prèvies va ser de denegar la interpretació simultània i disposar només interpretació consecutiva. A banda, es va retreure a les defenses de no haver-ho demanat en la fase instructora,[25]cosa inadmissible quan es tracta de l’exercici d’un dret emparat per la llei, atès que, independentment del moment processal en què s’al·legui el dret, aquest s’ha de respectar.
En imposar la interpretació consecutiva, es va vulnerar d’entrada l’article 123 de la Llei d’enjudiciament criminal, que com hem vist estableix com a criteri general la interpretació simultània, i la interpretació consecutiva queda com a recurs alternatiu per a casos en què no sigui possible la simultània,[26] sempre que es garanteixi suficientment el dret de defensa. En aquest cas, en què es tractava d’afrontar un macrojudici que preveia una durada de setmanes i amb uns interrogatoris d’hores, calia establir un servei d’interpretació simultània que garantís per part del tribunal un seguiment suficient de les declaracions. Per tant, des d’aquest punt de vista, el Tribunal va vulnerar l’article 123 LECr i el dret de defensa.[27]
A més, en aquesta resolució el Tribunal va tractar la llengua catalana com si fos una llengua estrangera, que és el que regula l’article 123 de la LECr. En el nostre cas, el català és llengua oficial i, per tant, del procediment. No només estem parlant de drets de ciutadans, sinó dels deures del mateix Tribunal que, per la condició de llengua oficial, esdevé una llengua normal d’ús del Tribunal en les pròpies actuacions i en les relacions amb els ciutadans. Uns ciutadans que tenen dret a utilitzar la llengua que, com hem vist, el Tribunal té el deure d’entendre, ja que no està previst que pugui demanar-ne la traducció, perquè la LOPJ va eliminar-ne possibilitat. Per tant, el TS no havia de posar cap inconvenient a l’ús de la llengua catalana per part dels imputats i ni s’havia de plantejar el tipus d’interpretació, ja que, en cas de fer-ho, no podia fer altra cosa que oferir la interpretació simultània d’acord amb l’article 123 LECr.
Com hem pogut veure, el resultat de la imposició de la interpretació consecutiva als encausats és que s’han vist obligats a renunciar al dret de fer servir la seva llengua davant la impossibilitat de sostenir un llarg interrogatori que s’interrompés cada moment per la traducció. Això no ha representat només la vulneració d’un dret dels ciutadans a utilitzar una llengua oficial davant dels tribunals, sinó que ha deixat de complir el deure que té el tribunal de fer ell mateix ús d’una llengua oficial declarada per l’Estatut i la Constitució. L’article 123 LECr estableix com a sistema ordinari, en el cas de llengües estrangeres, el de la traducció simultània que, per altra banda, en les circumstàncies de macrojudici és la que garanteix el dret a la tutela efectiva i del dret de defensa. De tota manera, el que seria exigible, d’acord amb la Carta europea, és que en ser llengua oficial, el tribunal que es constituís entengués la llengua, ja que es causa un perjudici al dret de defensa i al principi d’immediació del procés penal que es perjudica amb la interpretació i més si és consecutiva, i que és absolutament injustificable en tractar-se de llengua oficial que implica al tribunal un deure de conèixer-la.
Com hem dit més amunt, a més de l’aplicació de la LOPJ,[28] el Tribunal no podia ignorar l’article 9 de la Carta europea, que l’obligava de manera clara a fer el judici en català si les parts ho haguessin demanat. La Carta també dona dret als perits i testimonis a utilitzar el català[29] que, a més, ho poden fer per ser llengua oficial.
En el cas del judici sobre el procés, el TS i l’AN haurien de menar el procediment en llengua catalana, si les parts ho demanessin, no només per ser una llengua regional protegida, si no pel fet que, a més, té el caràcter d’oficial.
Respecte al concepte de llengua oficial, independentment de com es facin les intervencions orals, el tribunal té el deure d’entendre la llengua dels escrits que puguin fer les defenses i els informes pericials o altres documents escrits o audiovisuals que hi hagi a la causa, on majoritàriament són en llengua catalana.
Per a garantir el principi d’immediació i, per tant, també el de la tutela judicial efectiva, el Tribunal s’hauria d’haver constituït amb persones coneixedores de la llengua catalana per tractar-se d’una llengua oficial que, com va establir el TC, implica el deure de considerar-la com a llengua pròpia de l’Administració de justícia.
Això no seria exigible en el cas d’una llengua estrangera, en què es resol, com un mal menor, per mitjà de la traducció i interpretació, però sí que ho seria en el cas d’una llengua oficial. Estem en una causa sobre uns fets ocorreguts a Catalunya, amb documents oficials d’organismes de la Generalitat, dels ajuntaments i del Parlament de Catalunya, redactats en la llengua oficial d’aquests organismes. El principi d’immediació s’ha de garantir de manera plena sense interposicions per ser llengua oficial.
Les mancances de no tenir un tribunal que entengui la llengua oficial s’han posat en evidència en les declaracions en les quals s’ha demanat d’exhibir documents inclosos en informes de la Guàrdia Civil, en què hi havia traduccions amb errors que porten a interpretacions equívoques. Com ara en un document del Parlament que deia “l’1 d’octubre s’ha de celebrar el referèndum…” i la traducció deia “El 1 de octubre tiene que celebrarse”.[30] Un traducció amb un verb amb un sentit imperatiu que no tenia el text original, el qual la fiscalia utilitza com a prova de la voluntat dels Mossos de desobeir l’ordre judicial d’impedir la votació del dia 1O. També s’ha vist al judici que les defenses han hagut de traduir textos, perquè estaven mal traduïts a les traduccions de la causa o perquè el tribunal no els entenia.
Per garantir el dret a un judici just i el dret de defensa és exigible que tant el tribunal, la policia i la fiscalia comprenguin la llengua oficial en què es produeixen els fets enjudiciats. Tant la policia que va actuar en territori de Catalunya per investigar els fets, com la fiscalia que va intervenir en la investigació i ara en el judici i, també, els magistrats, han de conèixer la llengua oficial i emprada de manera general per tots els acusats i de manera majoritària pels testimonis i en la majoria de proves documentals i audiovisuals.
En tot cas, si els magistrats no es veien capaços d’entendre les declaracions que els processats farien en llengua catalana en el judici, ni les proves aportades, havien d’abstenir-se de formar part del tribunal.
Per tant, hem de concloure que en el judici no es garanteix el dret a un judici just ni el dret de defensa, amb la qual cosa es vulnera de manera clara tant l’article 24 de la Constitució, com el 6 del Conveni europeu dels drets humans, i també el principi d’immediació que ha de regir tot procediment penal i les previsions de la Carta Europea, que en conjunt afecten el dret a la tutela efectiva i a un judici just.
Josep Cruanyes i Tor, advocat
[1] Articles 3.1 i 2 de la Constitució espanyola i article 6 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya.
[2] En la Sentència 56/1990 el TC va establir la igualtat jurídica d’ambdues llengües.
[3] Article 231.4 LOPJ.
[4] Articles 231.3 i 231.4 LOPJ.
[5] Article 231, reformat per la Llei orgànica 16/1994, de 8 de novembre.
[6] Article 231.4 LOPJ, aquesta al·legació d’indefensió s’ha de justificar i ha estat delimitada pel Tribunal Constitucional. S’hi refereix l’Audiència Provincial de Barcelona en una sentència de 2013:[6] “Tres son los requisitos que la jurisprudencia ha establecido para que pueda afirmarse la existencia de indefensión: a) que el vicio sea grave y esencial; b) que produzca una indefensión real y efectiva —o sea material, no solamente formal— , STS de 18 de julio de 2002; c) que se haya pedido la subsanación de la falta en el momento procesal procedente, STS de 6 de abril de 2000”.
[7] STC 105/2000, que desvirtua en part la voluntat del legislador sobre la LOPJ, màxima norma jurisdiccional, i que es posaria en qüestió després de l’adhesió de l’Estat a la Carta. En tot cas, s’hauria de considerar una facultat puntual, si no es vol deixar sense contingut la igualtat jurídica d’ambdues llengües com a oficials.
[8] Article 231.3 LOPJ.
[9] Aprovada el 25 de juny de 1992 pel Comitè de Ministres del Consell d’Europa, i signada per Espanya el 5 de juliol del 1992. Va entrar en vigor el primer de març de 1992.
[10] Sala Penal del TS, Interlocutòria de 18 de novembre de 2012.
[11] Article 24 CE i Convenció europea dels drets humans d’aplicació d’acord amb l’article 10.2 CE.
[12] Article 2 de la Declaració universal dels drets humans de l’ONU.
[13] Article 231 LOPJ.
[14] Article 9.1 de la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries: “Les parts es comprometen, en allò que es refereix a les circumscripcions de les autoritats judicials en les quals resideix un nombre suficient de persones que usen les llengües regionals o minoritàries que justifiqui les mesures especificades a continuació, segons la situació de cadascuna d’aquestes llengües i a condició que la utilització de les possibilitats ofertes pel present paràgraf no sigui considerada pel jutge com a obstaculitzadora de la bona administració de la justícia: […]”.
[15] https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/informecat2018_1528713023.pdf
[16] Article 7.1.b) de la Carta Europea.
[17] En la signatura de la Carta, l’Estat espanyol va incloure tant el català a les regions en què és llengua oficial d’acord amb els estatuts d’autonomia, com el català a la Franja d’Aragó i l’aranès a Catalunya.
[18] Article 14 CE.
[19] Article 6.3: “Tot acusat té dret, especialment: a) a ser informat, en el termini més curt possible, en una llengua que comprengui i d’una manera detallada, de la natura i de la causa de l’acusació formulada contra ell.”
[20] Directiva 2010/64/UE del Parlament Europeu i del Consell de 22 de maig relativa a la interpretació i traducció en els processos penals, transposada per la Llei orgànica 5/2015, que va modificar la LECr.
[21] Directiva 2012/29/UE del Parlament Europeu i del Consell sobre els drets, el suport i la protecció de les víctimes.
[22] Llei orgànica 5/2015 sobre la interpretació i la traducció en el procediment penal.
[23] Article 123.2 infine de la LECr.
[24] Sentència de la Sala Penal de l’AN de 24 d’abril de 2008. El vot particular del magistrat Nicolás Poveda Peñas va considerar que no es podia tractar com a llengua oficial, sinó que només per a garantir el dret de defensa.
[25] “la sobrevenida invocación del derecho a que las sesiones del juicio se desarrollen en la lengua materna de los procesados contrasta con la ausencia de cualquier queja de indefensión durante el largo tiempo que ya han consumido la investigación i la fase intermedia de esta causa especial”.
[26] Article 12. 2 LECr.
[27] Article 24 CE.
[28] Art 231 LOPJ.
[29] Punt III de l’apart a) de l’article 9.1 de la Carta europea.
[30] Informe de la Comissaria d’Informació dels Mossos d’Esquadra del 28 de setembre de 2017 sobre el dispositiu policial de l’1O.