
CAL
La cadena de televisió del Südtirol Rai Alto Adige va emetre la setmana passada un reportatge sobre la lluita per la supervivència de la llengua catalana. Mercè López, membre del Secretariat Nacional de la CAL, va participar-hi i és una de les persones entrevistades en l’audiovisual.
A partir del minut 4 de la gravació podreu veure la intervenció de Mercè López i a continuació us deixem, també, la traducció escrita del reportatge:
El català el parlen actualment 13 milions de persones a Espanya, Andorra, França i Itàlia. A Catalunya i a la capital, Barcelona, és ara la llengua oficial del govern, la legislació i l’educació, junt amb el castellà.
El catalá s’originà entre els segles VIII i X, quan l’Imperi Romà va perdre la seva supremacia al Mediterrani i el llatí només era conegut pel clergat i els funcionaris, mentre que el poble ja s’expressava en llatí vulgar. Això va permetre que florissin noves llengües como l’italià i el català.
Stefano Maria Cingolani
Historiador i lingüista
“Els primers contactes entre els catalans i posteriorment el regne catalano-aragonès i Itàlia es remunten a molt temps enrera; van haver-hi intercanvis artístics i culturals, relacions comercials i inclús batalles militars en les quals es van conquerir parts senceres d’Itàlia; per exemple Sardenya fou posada directament sota la corona catalano-aragonesa. D’altra banda, Sicília, va formar part d’un imperi independent fins a finals del segle XIV, mentre que Nàpols fou la darrera a integrar-s’hi després de romandre inicialment com un imperi independent governat per governants locals.”
Tot i així, la prosperitat inicial no va durar massa, un i un altre cop la llengua catalana fou suprimida, però mai oblidada. Amb la influència creixent de les grans potències europees a partir del segle XVI, la llengua espanyola (també coneguda com castellà), molt més parlada, es va convertir en la dominant. Al segle XVIII, sota la corona francesa, es va arribar a censurar el català, que estava estrictament prohibit a l’ensenyament, com a llengua jurídica, comercial i administrativa. Tot i així, la llengua va sobreviure al cercle familiar i al camp. Avui dia, es mantenen amb orgull tradicions antigues, com les dels Gegants, que donen vida a personatges bíblics i històrics.
Meri Gonzáles
Organitzadora dels Gegants -portadors de Barcelona
“Les representacions dels Gegants són una expressió de la cultura popular, feta pel poble: del poble per al poble. Si aquestes figures no representen als mateixos habitants, deixen de tenir sentit, perquè són una expressió d’un barri concret; per exemple a la Barceloneta, a prop de la platja, hi ha figures de pescadors; a altres llocs, hi ha unes altres.”
Després de dos segles d’opressió sota el domini estranger, els segles XIX i XX van viure un resorgiment, el Renaixement català, amb la pujada del nacionalisme a tota Europa. La industrialització, així com el comerç i l’intercanvi amb Amèrica, van aportar noves riqueses a molts catalans. Artistes com Gaudí, Picasso o Miró es van convertir en promotors de la riquesa cultural catalana. La llengua s’obre pas a la premsa i sorgeixen les primeres associacions catalanes autogestionades, com les corals, els cercles de poesia o grups d’excursionistes. El 1934 es va aprovar finalment el primer Estatut d’Autonomia de Catalunya, que atorgava a la llengua catalana un caràcter oficial. Es va crear un institut de la llengua catalana per acompanyar el conreu de la cultura catalana també científicament. Entre els seus nombrosos membres es trobava Pompeu Fabra, que uns anys més tard va posar per escrit la gramàtica catalana i va redactar un diccionari per acompanyar-la. La política lingüística activa va promoure sobretot l’ensenyament del català a totes les escoles.
Oriol Sales León
Professor de català i castellà
“Al meu poble tot el món parla només català, alguns inclús el barregen amb l’àrab, cosa que significa que inclús els joves de segona generació parlen ara català perquè l’aprenen a l’escola. És difícil trobar algú al poble que no parli català. Aquesta setmana han sortit les noves estadístiques i està clar que a la perifèria molta més gent parla català que a la capital.”
“Així que als pobles seria important ensenyar el castellà i d’altra banda, per crear un equilibri, a Barcelona s’hauria de treballar més el català.”
La lluita per la supremacia entre les llengües espanyola i catalana a Catalunya continua fins al dia d’avui, però un dels capítols més foscos es va produir sense cap dubte el 1936, quan va començar la dictadura espanyola de Franco, que va intentar durant 40 anys unir per la força la diversitat lingüística d’Espanya sota una sola llengua nacional. L’ús del català estava estrictament prohibit en públic i a l’educació, no es permitia la publicació de llibres o diaris en català, i els documents en català es consideravan automàticament invàlids. Alguns encara recorden aquells temps i segueixen participant en cursos de llengua, emissions de ràdio, grups de senderisme o concursos d’escriptura per tal de fomentar un major ús de la llengua catalana.
Mercè López i Mauri
Membre de la Coordinadora d’Associacions de la Llengua Catalana (CAL)
“La llengua és la flama més important d’una cultura. Si ja no hi som, la llengua també es perdrà. Moltes persones que encara parlen una llengua ja estan desapareixent. Si només queda una persona que parli la llengua, aleshores aquella llengua també mor, perquè no té sentit formar part d’una cultura si ja no existeix. Aleshores ja no fa falta ni un país ni una cultura, perquè sense nosaltres aquí, a la nostra pàtria, a ningú li importarà la nostra llengua. Així que hem de fer tot el possible per mantenir-la viva, donar la nostra ànima per la nostra llengua, defensar-la, perquè té un valor inestimable.”
Fins al 1978 no es van celebrar eleccions lliures a Espanya. Aquell mateix any, Catalunya four proclamada autònoma per segona vegada, i per tant, se li concediren certes llibertats. Tanmateix, avui en dia molts ciutadans de Catalunya segueixen manifestant-se per una major llibertat d’elecció, inclús altres desitgen la independència d’Espanya. Està per veure com continuarà aquesta lluita entorn a l’autonomia catalana. Una cosa ja és certa, a Catalunya i especialment a Barcelona, el català, d’una manera u altra, s’ha entrellaçat i barrejat al llarg de la història amb les molts i diferents influències culturals i lingüístiques que han estat i estan presents aquí. Un dels molts grups que sempre han format part de la ciutat, els romanís (coneguts a Espanya com a gitanos), inclús expressen aquesta diversitat lingüística i cultural de forma musical.
Sicus Carbonell
Cantant de la banda de música “Sabor de Gràcia”
“La rumba catalana és un estil musical inventat pels gitanos. Amb guitarra i palmes, la rumba catalana és una barreja entre el flamenc, el rock i la música llatinoamericana. Els gitanos foren els primers habitants del barri de Gràcia quan encara era independent de Barcelona, un poble fa més de 150 anys. Avui en dia, rera la Rumba Catalana segueix existint tot aquest divers folclore local, del barri, com de tota la ciutat de Barcelona.”