L’altre dia vaig tenir l’honor de presentar a la llibreria Ona de Gràcia el darrer llibre de David Vila i Ros, I si parlem català? (Tallers per la Llengua, 2016), una anàlisi acurada del gran mal que patim, en general, els catalanoparlants. Més enllà, però, de percebre’n la simptomatologia, l’autor ens recepta unes possibles solucions per guarir aquest dolor, a part d’afirmar-ne les principals causes.
D’una banda, el gran mal que afecta l’ús social del català (vull dir, el desús) és, segons Vila i Ros, el canvi de llengua, és a dir, la poca fidelitat a la llengua d’Espriu. Amb aquest panorama, se’ns farà ben difícil salvar-nos els mots, i potser esdevindrem muts. Si al mínim senyal d’interlocutor “diferent” abandonem el català, donem a entendre a l’altra persona que el català no serveix per a res, no és prou útil o no cal pas que l’aprengui o l’entengui i, de retruc, no l’acollim com un més dins de la nostra comunitat. O sigui, d’aquesta manera som excloents.
D’altra banda, els mals usos lingüístics són conseqüència de prejudicis, d’un sentiment d’inferioritat, d’autoodi i d’estereotips falsos que caldria trencar, si no volem que la llengua de Verdaguer visqui un autèntic calvari.
Després de 300 anys de complexament nacional, cultural i lingüístic, és, certament, ben difícil capgirar la situació. Però, com diria Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible, començant per parlar català sempre, a tothom, amb tothom i a tot arreu, tant si vénen del nord com si vénen del sud. O si venen.