Discurs d’agraïment pronunciat per Laia Pagès, guanyadora del 1r premi de la categoria oberta de la III edició del Concurs de microrelats, en l’acte de lliurament de premis celebrat el 27 d’abril de 2018 al Casino del Centre de l’Hospitalet
Començo amb els agraïments. Primer de tot voldria donar les gràcies al Christian, pel seu suport i paciència. També voldria donar les gràcies al jurat i a l’organització per donar-me aquest premi. Ara que estic escrivint la meva primera novel·la, guanyar un premi m’anima i molt! A més a més a mi, que no formo part del món de les lletres!
L’edició d’aquest any es titulava “Gent diversa, un país i una llengua compartida”. Jo hi voldria afegir un concepte més: el RESPECTE, que és el que, des del meu punt de vista, hi ha d’haver per a que aquesta diversitat pugui tenir punts compartits, que en el cas d’avui seria la llengua.
Deixeu-me que m’expliqui, permetent que em presenti. Vaig marxar de Catalunya quan tenia 17 anys i soc “de ciències”, o almenys això és el que em varen dir a l’institut i m’ho vaig creure. Des de llavors, he viscut en diversos països i fa uns mesos que hem vingut a viure un altre cop a Catalunya.
He tornat al meu país canviada pel pas dels anys. És evident que ja no tinc 17 anys i ara tinc tres fills de diverses nacionalitats que es van fent grans en aquest món globalitzat. Aquí es on entra la “gent diversa”. A casa, com a totes les cases, som diversos.
A casa es parla en català independentment del lloc on visquem (qui ho hauria de fer si no els pares en aquest cas en què hem anat donant voltes?). Tots parlem altres llengües. Els meus fills, quan eren més petits, jugaven també en altres idiomes i cultures. Jocs dels quals jo no en coneixia les regles. Però tornem a la llengua: la nostra “llengua compartida” és el català. Perquè a casa tots sabem que no hi ha cultura ni llengua inferior a les altres, per minoritària que sigui. Penso que el respecte a la diversitat, és més, veure la diferència com una riquesa, és el que cal fomentar i fer passar de generació en generació. Perquè els meus fills seran els catalans del futur, si ells així ho volen, i espero que ningú els persegueixi ni els faci marxar del país on vulguin viure pel que pensen o pel que parlen. Com el personatge del meu relat, un fill de republicans de camí cap a l’exili.
I ara, parlant de l’exili, aprofito per acabar, perquè voldria dedicar aquest premi als polítics exiliats i, de retruc, als empresonats. Són persones que no conec de res, però tots pateixen el fet d’estar lluny de casa i la seva situació, malauradament, té molts paral·lelismes amb el meu personatge fictici. Desitjo que aquests polítics puguin tornar a casa seva ben aviat i espero que aquest premi ens faci reflexionar.
Jo ho seguiré fent i seguiré escrivint, després de recollir aquest premi, amb més ganes.
Moltes gràcies.