Aquest dimarts 23 de maig, a les 19.30 h, ha tingut lloc a la seu de la CAL Nacional la projecció de la pel·lícula La revolució cantada, un documental que explica el procés d’independència d’Estònia. El film no va arribar als cinemes catalans quan es va estrenar, però gràcies a la insistència de Jordi Morera, de l’ANC, que va posar-se en contacte amb els productors per aconseguir-ne una còpia, ara es pot veure subtitulat al català.
L’activitat que s’emmarca dins el cicle de propostes culturals Capvespres Oberts, ha comptat amb la presentació de l’estoniana Pille Heinloo que ens ha explicat les seves memòries.
La pel·lícula ens mostra com, entre 1987 i 1991, centenars de milers d’estonians, arriscant la vida, es reunien públicament per cantar cançons patriòtiques prohibides, compartir reivindicacions de protesta i proclamar la voluntat d’independència.
A finals de la dècada dels 80, Mikhail Gorbatxov va intentar salvar l’imperi soviètic oferint la Perestroika (reestructuració) i la Glasnost (llibertat d’expressió), un moment polític que va significar per als estonians una oportunitat d’alliberament. La nació bullia d’agitació quan, a l’estiu de 1988, un concert de rock a la Plaça Vella de la capital va ser suspès per les autoritats soviètiques. Per continuar el concert la multitud va caminar cinc kilòmetres fins a un camp on habitualment se celebrava un festival de cançó tradicional. Durant sis nits consecutives, la gent va ballar i cantar cançons patriòtiques prohibides. Per sorpresa seva, ningú no els va aturar. La darrera nit de protesta, al camp hi havia reunides més de 200.000 persones.
Aquest va ser el cor de La Revolució Cantada. La força de la veu humana cantant en massa va ser el catalitzador cultural que va despertar la nació d’Estònia, unida i plena d’energia. Era una declaració política i cultural que va unir tots els estonians i els va donar el valor per rebel·lar-se. Després d’això, ja no hi havia marxa enrere. Tres moviments primaris d’alliberament, amb estils radicalment diferents, van treballar per reptar l’estat soviètic. Una sèrie de maniobres polítiques intel·ligents, combinades amb manifestacions de cant més i més grans, van pressionar el govern de Moscou, cada vegada més confós i en declivi. El 23 d’agost de 1989 la Via Bàltica va unir, amb una cadena humana de més de 500 km, Estònia, Letònia i Lituània, i va demostrar al món, i als mateixos ciutadans bàltics, que el moviment d’independència no tenia aturador.
El 21 d’agost de 1991, el malson de la Unió Soviètica s’havia acabat. Estònia va esdevenir, un cop més, una nació lliure.
L’estoniana Pille Heinloo explicant les seves memòries abans de la projecció de la pel·lícula.