Enguany, el Correllengua dedica l’homenatge a Josep Maria Espinàs, un home que va saber convertir l’observació tranquil·la de la vida en literatura. Espinàs caminava i escrivia gairebé de la mateixa manera: sense estridències, atent als detalls petits, a les converses senzilles, als gestos que sovint passen desapercebuts. Potser per això, una festa popular explicada des de la mirada d’Espinàs no necessita grans proclamacions; en té prou amb la gent, la plaça i el pas de les hores.
Amb aquest text, hem volgut fer un petit homenatge a la seva manera d’escriure:
Arribes a la plaça sense pressa, com cal arribar als llocs que tenen alguna cosa de trobada antiga. El Correllengua a Castellar del Vallès no fa soroll d’esdeveniment extraordinari; fa aquell soroll més humà de les coses que passen perquè la gent hi vol ser. Hi ha infants que corren abans de saber exactament per què corren, pares que miren de no perdre’ls de vista i avis asseguts que observen el moviment amb aquella paciència de qui ja ha vist moltes festes i encara en troba el gust.
A primera hora de la tarda, en Jaume Ibars posa la música i la gresca. El Ball de Gitanes ocupen l’espai amb una alegria que no necessita explicacions. El ball té alguna cosa de memòria compartida, com si els passos haguessin quedat guardats sota les llambordes i només calgués música perquè tornessin a aparèixer. Mentrestant, més enllà, hi ha una taula d’escacs on dos nois juguen amb una seriositat admirable, aliens al rebombori. Sempre m’ha semblat que les festes populars també necessiten aquests petits silencis concentrats.
Els infants s’apleguen allà on hi ha pintacares i animació. Els gegants de Castellar irrompen i giravolten amb més música. Les rialles pugen i baixen com orenetes. Ningú no sembla tenir pressa i el sol ho banya tot.
Quan el vespre comença a desfer la claror, la festa canvia discretament de to. Arriba la flama i, amb ella, la lectura del manifest. Les paraules de l’escriptora Natàlia Cerezo troben aquell silenci respectuós que només apareix quan una plaça sencera entén que hi ha moments que s’han d’escoltar dempeus. La flama no deixa de cremar fins al punt i final. Sempre hi ha alguna emoció difícil d’explicar en les flames compartides: potser perquè recorden que les llengües, com el foc, només continuen vives si algú les alimenta.
I la nit encara guarda música. Els Terrassa Glosa omplen l’aire de paraules jugades, dites amb aquella ironia festiva tan nostra, mentre la gent sopa, conversa i allarga les hores sense mirar gaire el rellotge. És el moment de l’esperat sorteig dels magnífics lots fruit de la col·laboració d’un comerç proper i implicat.
Més tard, quan la jornada ja sembla completa, encara queda l’última empenta de música amb No vindrà d’un pam. Hi ha qui balla, hi ha qui només escolta, hi ha qui aprofita per acomiadar-se lentament.
I penses que potser el Correllengua és això: una suma de coses senzilles —balls, música, infants, paraules dites en català a peu de carrer— que, totes juntes, acaben fent una forma discreta però persistent de país.
Clara Capdevila Candell
Fotos Oriol Prat i Jordi Fusté