7 d'octubre de 2020

Vellesa, pou de saviesa

Gent gran… Manca de facultats?

Durant la pandèmia un col·lectiu dels que s’ho està passant pitjor és el de la gent gran que ha estat o està reclosa en residències i la que roman a casa sola i amb el cartell de població d’alt risc. Les persones grans, quan les forces les abandonen i les xacres emergeixen amb contundència per quedar-s’hi, es van trobant de fet arraulides aquí o allà en racons que les exclouen del teixit social actiu i es veuen abocades a ser éssers estimats o no als quals només se’ls concedeix l’activació de les emocions; la presa de decisions i la coherència discursiva s’adjudica als altres, als fills, als nets o als qui en tinguin cura. De tres facultats que ens fan humans, només se’ls en salva una: el sentiment. I ja només falta que la percepció minvi i la memòria s’apagui per perdre així dos registres ben indispensables de la vida!

Gent gran… Objectes? Criatures?

Aquesta minva de facultats i registres —natural, o adjudicada pel fet de ser vells— porta massa sovint a un tracte inadequat d’objecte sobrer (“I què en farem, de l’àvia, si hem d’anar-nos-en?”) i d’infantilització (“Hola, iaio, bonic. Que vol un caramel?”); però també porta a la constatació d’irrellevància en el tràfec diari on viuen immergits els qui els envolten (“No li ho comentis, això, a la iaia!”).
I resulta que no és cert: ni són objectes per desar, ni infants per complaure, ni gent sense criteri davant de fets o situacions que ens afecten a tots. Però la solitud i aquesta sensació d’irrellevància i de llast per als més pròxims corquen el més íntim de molta gent gran. Són mortíferes.

Gent gran… Pous d’experiència!

Retornem a la incapacitat de prendre decisions i opinar que sovint els atribuïm. Els nostres avis i àvies són un pou ple d’experiència i coneixement, fruit de la voluntat de fer les coses bé i de l’interès per comprendre la realitat. Un pou amb una aigua acumulada per anys i anys mentre activaven aquestes dues facultats, a més de les emocions. Però amb massa freqüència fem que es quedi allà sota, oculta. No li donem oportunitats perquè fecundi la terra.

I si fem servir el poal?

En l’actualitat els avis i les àvies necessiten que s’incrementin els espais de trobada i comunicació, que hi hagi més iniciatives que facilitin la conversa en peu d’igualtat entre vells i no tan vells. I molt més: calen iniciatives que treguin a la llum la riquesa de la seva experiència i la importància dels seus pensaments. A la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) i dins la campanya pel foment de l’ús social del català hem creat El Pou, una proposta de grups de conversa setmanal amb gent gran. Una persona voluntària està amatent —mentre condueix una conversa que desvetlla sentiments, coneixements, records i experteses—a recollir els relats d’interès que surten a la llum; els redacta posteriorment de forma breu i entenedora i els publica a la cartellera de l’entitat o en una secció de la revista, amb el previ consentiment de l’autor o de l’autora. El resultat és la revifalla d’uns ulls, d’uns cors i d’unes ments que hi troben reconeixement i estima, que retroben sentits i se saben vius.

Per a més informació sobre el projecte El Pou, connecteu amb l’entitat: cal@cal.cat.