15 de gener de 2019

Oralitat i adquisició lingüística a Catalunya

images

Per fer nostra una llengua nova ens caldrà un esforç dirigit inicialment i principal a entendre els qui la parlen per poder així repetir i fer intents de comunicació, ben conscients dels errors que ens sobrevindran en pronúncia, assignació de mots i maneres de dir pròpies de la llengua que volem adquirir. I fer-ho en qualitat de ciutadans, de veïns o amics, o d’alumnes. La constància a escoltar i correspondre a les interlocucions tot carregant pacientment amb les atzagaiades pròpies de tot novici ens faran ser uns nous parlants cada dia un xic més genuïns. Serà també una llengua ‘nostra’ perquè amb ella podrem expressar tot el que fem amb la pròpia, la primera. És evident que tot aquest procés l’haurem d’acompanyar d’un altre esforç metòdic: aprendre a llegir i a escriure sense incorreccions i amb una sintaxi idònia. I l’apropiació de la nova llengua serà aleshores total, de quatre habilitats.

On i de quina manera podríem practicar l’oralitat? N’hi ha algunes que poden prescindir del contacte directe i presència física dels parlants autòctons: podríem passar hores davant la televisió, veure pel·lícules en versió original, llegir llibres de lectura fàcil mentre escoltem el text gravat digitalment, etc. No és cap mala idea. Hi ha molta gent que ho ha fet així i amb èxit.

A banda de les propostes ‘solitàries’, podríem disposar de tres entorns de pràctica oral per gaudir del suport explícit de bons parlants de la llengua que volem aprendre. La primera, com a ciutadans, amb les persones que ens trobem des que ens llevem fins que tornem a casa: el cobrador de l’autobús, el venedor de diaris, la metgessa, l’industrial que ens vol vendre un producte, el policia que ens informa… La segona, com a veïns o amics, amb les persones que es brinden a tenir moments o estones de conversa amb nosaltres, senzillament empesos per l’empatia, la simpatia, la cordialitat… La tercera, com a alumnes, amb el professor o la professora que ens presenta jocs de rol o activitats ben pensades amb les quals consolidarem tal rutina comunicativa, tal estructura sintàctica… L’oralitat d’acció, la de relació i la d’aprenentatge.

Ara fixem-nos en l’entorn sociolingüístic en què ens trobem quan volem iniciar-nos en una nova llengua. Som en un territori on la llengua principal i per defecte és la que volem aprendre? Cap problema: ens podríem estalviar, grosso modo, les dues oralitats finals i quedar-nos només amb la primera, la de l’acció. Passarem el dia envoltats de la ‘nova’ llengua i empesos a correspondre amb ella als que ens la parlen. En poc més de cinc o sis mesos, si hi posem atenció, tindrem un nivell suficient per considerar que aquella llengua ja és, també, la nostra: podem dir-nos a nosaltres mateixos sense gaire dificultat. Interioritzarem rutines de comunicació i haurem practicat la immensa majoria d’exponents lingüístics que hi apareixen. Segur que haurem tingut força estones de conversa col·loquial on el que sentim, el que coneixem, el que recordem, el que dominem i el que sabem s’hi ha fet present i hem pogut expressar-ho. Què més volem? Home, si volem perfeccionar-nos i ser més competents, és evident que ens serà molt útil assistir a cursos per comprendre o exercitar de manera estructurada allò que hem anat aprenent de forma intuïtiva.

I si vivim en un territori on la llengua que volem aprendre està absent o és minoritària pel que fa a usos socials, laborals o culturals? És evident que ens caldrà practicar les tres modalitats. Com a ciutadans, si aconseguim que ens parlin la llengua que volem aprendre, podrem anar practicant, amb penes i treballs, les rutines de comunicació més habituals. Si tenim la sort de connectar amb veïns o amics disposats a ajudar-nos de manera més o menys contínua o freqüent, podrem avançar moltíssim, gairebé tant com l’aprenent que viu immers en un entorn de plenitud lingüística com l’esmentat abans. Perquè la conversa col·loquial és cert que té rutines i fórmules, però, sobretot, activa una gran varietat de maneres de dir relacionades amb allò de què s’hi parla: del que sentim, del que coneixem, del que recordem, del que sabem fer i del que pensem. Quanta gent ha après una llengua perquè ha estat convivint amb parlants, encara que l’entorn no l’ajudés especialment! És evident que l’oralitat d’aprenentatge en una aula, en aquesta situació, és molt aconsellable per tal de suplir amb jocs de rol el que no s’aconsegueix amb l’acció real: ve a ser com si un jugador de futbol no tingués ocasió de jugar partits de competició, però treballés força en tots els entrenaments: seria, segur, un bon jugador, però sense exercir i perdent fàcilment la motivació.

El primer entorn, màxim facilitador de l’adquisició de la llengua, correspon a situacions com les de l’estranger que va a viure a Espanya, a França, a Anglaterra, al Marroc… S’immergirà en la llengua. No li caldrà cercar espais de conversa perquè ja se’ls trobarà en qualsevol moment: la vida ciutadana forneix de múltiples ocasions a qui té interès a practicar la llengua. Mireu què passa amb tants i tants alumnes d’anglès que han acabat la secundària i només han tingut ocasió d‘accedir a l’oralitat d’aprenentatge: si volen acabar dominant l’idioma, han d’immergir-se en un entorn anglès, un summer school, una estada al Regne Unit, etc.

El segon entorn és propi de llengües minoritzades. En aquests territoris el nou parlant ha de fer esforços molt més persistents per imbuir-se de llengua apresa. Aquí la conversa expressament buscada amb parlants nadius és fonamental, ja que és molt difícil que obtingui a l’aula allò que s’hauria de trobar al carrer, si no són aules molt especials, d’un màxim de sis o set alumnes i on als exercicis i pràctiques metòdiques de llengua s’hi afegeixen interlocucions constants entre ensenyant i aprenents: converses espontànies, informals, col·loquials que donen vida real a la llengua.

En conclusió i atenent-nos a la situació del català a Catalunya: si actualment volem que la llengua catalana creixi en vigor social, hem de trobar maneres perquè les persones que s’hi vulguin acostar trobin, no solament ofertes de proximitat per fer un aprenentatge organitzat i formal, sinó també i sobretot propostes d’activitat conversacional freqüent entre vells i nous parlants: parelles lingüístiques per a qui ja pot comunicar-se bàsicament, grups de conversa adaptats a perfils diversos de competència, clubs de lectura fàcil, inclusió en activitats de participació activa i de densitat oral espontània com ara castellers, grups de teatre, de música, d’esport…

Els grups de conversa que promovem des de la CAL, inclosos en el projecte xerrem junts, són una mostra d’aprenentatge no formal a través de l’oralitat de relació esmentada. Els voluntaris dels grups estan equipats amb uns materials adaptats a diferents perfils de competència i amb metodologies centrades en la comunicació interpersonal lliure, respectuosa de la intimitat i engrescadora; no els cal cercar gaires recursos per emplenar unes sessions en què qui més parla són els ‘xerraires’. Expressió, reflexió i impuls de l’ús són les tres accions que hi promouen els guies que animen la conversa. La filosofia bàsica del projecte és la posada en acció de les cinc fonts de comunicació humana: l’exteriorització del que sentim, la descripció del que coneixem, la narració del que recordem, l’explicació del que sabem fer i el comentari del que opinem. Una filosofia fonamentada en estudis sobre textos de no-ficció duts a terme per especialistes[1] i en l’anàlisi universitari de factors que incideixen en la voluntat de parlar una llengua apresa.[2]

Portem onze anys de realització del projecte. Considero que la proposta és tan necessària i sòlida com ho són les parelles lingüístiques, els clubs de lectura i altres iniciatives que van en aquesta direcció (Cercles de conversa, projecte Aprenem, proposta d’alfabetització Oralpha en català, etc.). Voldríem que les administracions se’l fessin seu per tal de presentar-lo al conjunt de la població com una oferta potent d’inclusió i adquisició lingüística, de cohesió social i de creixement de la consciència de pertinença al país. Biblioteques, centres i casals cívics, escoles d’adults, equipaments municipals… Podríem curullar el país d’espais de trobada i comunicació en català. Hi ha població interessada a parlar-lo. Hi ha prou espais públics per ocupar. Hi ha prou gent voluntària i a punt de formar-se i guiar grups. Hi ha metodologia contrastada. Només ens cal voluntat i recursos.

Acabo citant el meu benvolgut amic, Jesús Tuson, que fa poc més d’un any i mig ens va deixar: «Les llengües, en la realitat de debò, s’aprenen per immersió, lligades a les circumstàncies ordinàries de la parla; és a dir, a la conversa. I no hi ha cap altre mètode més eficaç que aquest: llançar-se a un  mar en què, de ben segur, mai ningú no s’ha ofegat.»[3]

Jordi Esteban, director del projecte “xerrem junts”

15 de gener de 2019


[1] Tipotext, una tipologia de textos de no-ficció. Eumo editorial.

[2] Conceptualització de la voluntat de comunicar en una L2: un model situacional de confiança i afiliació en L2. Peter D. Macintyre et alii.

[3] Jesús Tuson a Històries naturals de la paraula