9 de gener de 2019

Manifest de la CAL respecte del document ‘Model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya’

La CAL té per objectiu cooperar en la recuperació col·lectiva de la identitat nacional dels Països Catalans, posicionar-se públicament sobre qüestions rellevants que hi incideixin i treballar per l’ús social de la llengua catalana, la difusió de la llengua i la cohesió social.

El document del Model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya que s’ha fet públic darrerament assenyala una qüestió ben rellevant que incideix en la revitalització col·lectiva de la llengua comuna: és una revitalització que l’entitat, per mitjà de diversos projectes, s’esforça a dur a terme socialment tot impulsant-ne uns valors que la fan viva i actual, de camí cap a fer-la necessària i imprescindible. En definitiva, ser una llengua de convit i d’adquisició per als qui no la tenen com a primera, ser un factor de cohesió en una societat diversa, ser una llengua de prestigi i la llengua de Catalunya, que inclou tothom en el projecte participatiu de país.

Així, doncs, la CAL, a partir de la lectura del model lingüístic esmentat, fa aquestes consideracions:

Partim de la constatació del baix índex d’ús social de la llengua catalana, que es fa patent en moltíssims àmbits i que corroboren les dades de l’Enquesta d’usos lingüístics de 2013 (a l’espera de les de 2018). Només cal recórrer els barris de les poblacions mitjanes o grans per adonar-nos de la presència escadussera del català al carrer, al comerç, a la indústria, als quioscs… La recuperació o revivificació del català és una tasca indefugible tant de les administracions com de la societat civil. És des d’aquest compromís de tothom per envigorir la nostra llengua que voldríem situar la reflexió: tots hi estem implicats i l’interès per l’excel·lència en el tractament del català a les escoles, entre infants i adolescents, no ha d’excloure la responsabilitat dels que formem part, com adults, de l’entramat social, cultural, econòmic i polític del país.

Considerem que la competència en català dels nostres infants i adolescents –i la voluntat d’usar-lo– és el valor més important per encarar el futur i que la immersió lingüística en català és un model d’ús lingüístic a les escoles i als instituts d’un valor reconegut per a l’adquisició d’aquesta competència i per a l’impuls de la voluntat d’ús, sobretot en les àrees amb més ús del castellà. Creiem que la tasca immersiva en català de les escoles i instituts és indefugible, sigui quina sigui la concreció del tractament lingüístic que es dugui a terme.

Tal com es pot veure en múltiples exemples d’escoles que fan de la immersió lingüística un autèntic estil de convivència, la tasca d’immersió ha d’estar centrada, especialment, en la intercomunicació humana i oral entre els components de la unitat escolar: mestres, alumnes, personal, famílies i entorn. Una intercomunicació que facilita activar, en català, tot el que som els humans: sentiment, percepció, memòria, voluntat i intel·ligència, i, per tant, una intercomunicació que confereix adquisició lingüística a qui no té el català com a primera llengua perquè es veu capaç –lingüísticament, discursivament, emocionalment i socialment– de conviure en català i fer-ho amb èxit.

Aquesta tasca d’immersió és clar que no s’ha aplicat amb prou eficiència, intensitat o resultats allà on fa més falta, a les zones més castellanoparlants. I també es fa patent que es va diluint a mesura que creix l’edat dels alumnes (des d’infantil a secundària) de manera que als instituts de les zones castellanoparlants hi ha molt sovint dèficits greus i inacceptables d’intercomunicació en català. Reclamem des de la CAL un seguiment més acurat i realista per part de la inspecció escolar per tal de revertir aquest pràctic renunciament de la tasca d’immersió en molts centres.

Voldríem que es fessin més visibles els models d’èxit en immersió lingüística que hi ha per tot Catalunya, tot palesant quins han estat els factors que l’han generat.

D’altra banda, la igualtat o proximitat de resultats en proves de competència de català i castellà entre alumnat que ha rebut immersió lingüística indica clarament que el castellà oral s’adquireix com a fruit de l’entorn social majoritàriament castellà (els nens i les nenes catalanoparlants parlen bé el castellà a partir de l’adolescència) i que a la llengua castellana no li cal cap procediment d’immersió a Catalunya. Ha de quedar clar que la llengua preeminent de l’ensenyament és el català i que els raonaments que s’addueixen per impulsar-hi el castellà oral són totalment fora de lloc.

Quant a les múltiples llengües primeres dels alumnes, fem una consideració general: cal impulsar iniciatives, dins i fora de l’entorn acadèmic, que en mantinguin la competència comunicativa i la desenvolupin tant com sigui possible. Creiem que hi ha d’haver una responsabilitat compartida entre comunitats lingüístiques, administració i societat civil en aquest sentit. Existeixen ja algunes iniciatives exitoses. Poder comptar amb catalans i catalanes parlants de moltes llengües del món és un actiu que arriba de les persones migrades i serà sens dubte un factor d’expansió cultural i econòmica rellevant.

Creiem que s’ha d’admetre la diferència entre immersió lingüística i ensenyament en català, si tenim en compte la realitat sociolingüística del país. La immersió comporta la relació en català de mestres i personal amb alumnes en tots els espais on hi ha algun tipus d’interacció d’alumnes i de mestres. És absolutament necessària en zones on els alumnes són majoritàriament de parla castellana. L’ensenyament en català, en canvi, és propi de les zones on el català és la llengua d’ús social més comuna i comporta l’establiment del català com a llengua de comunicació a les aules, atès que el català ja és la llengua amb què s’atén els alumnes fora d’elles i la que es fa sevir entre el professorat: una llengua no marcada.

El paper dels docents és molt més rellevant que el que sovint es vol fer creure o es manifesta. Reclamem una formació dels mestres molt més acurada pel que fa a la competència lingüística i a les motivacions i objectius de la immersió. Per això l’apropiació lingüística del català de mestres i professorat amb altres llengües primeres ha de ser un objectiu irrenunciable. Saber català i fer-se’l seu són dues coses diferents, com diferent és poder i voler. L’extensió de l’ús del català en l’educació vol professionals catalanoparlants convençuts i proactius. Per tal d’assolir l’excel·lència que tots reclamem del cos professoral caldria, a més, una major exigència de competència en l’accés a la formació i uns sous corresponents a aquesta reivindicació de qualitat.

D’altra banda, el document adjudica responsabilitat plena als claustres a l’hora d’establir un pla lingüístic de centre. Sobre la llengua catalana afirma de manera general que hi ha de ser l’eix vertebrador d’un projecte plurilingüe (pàg. 62 del document). Considerem que, si fos cert que l’única responsabilitat reguladora en l’ensenyament i ús de les llengües a l’escola recau en el claustre professoral, sense més ni més, no es garantiria la primacia real del català en els usos lingüístics dels centres, atès que els criteris triats poden ser molt diversos i es pot donar el cas de rebaixar de manera inadmissible la rellevància de la llengua catalana en la pràctica docent, sense que aquesta decisió hagi de passar per l’aprovació i conformitat de l’administració.

Cal que augmenti l’esforç del món educatiu pel que fa a la creació i difusió de materials i recursos que puguin competir, en l’àmbit tecnològic i digital, amb l’allau de recursos i accessos d’aquesta índole que actualment es produeixen en castellà o en altres llengües. El català no pot quedar enrere en l’era digital.

És evident que cal una adjudicació pressupostària a l’ensenyament molt més alta que l’actual (2016: el 2,8% sobre el PIB català, quan a Espanya era el 4,22% sobre el PIB espanyol i la mitjana europea el 4,9%). Demanem als polítics que posin fil a l’agulla i dotin econòmicament el sistema educatiu català de manera que se li confereixi la dignitat que mereix.

Finalment, ens cal fer insistència en la importància de la persistència de l’oralitat catalana d’acció i de relació que cal impulsar arreu, si volem, entre tots, fer viva i necessària la nostra llengua.

 

Barcelona, gener de 2019

 

Comments are now closed for this article.