20 de desembre de 2019

El grup de Xerrem de Sant Genís dels Agudells proposa una sèrie de contes de Nadal escrits per les seves participants

El grup de Xerrem que es troba setmanalment al Casal de Gent Gran de Sant Genís dels Agudells (Barcelona) enguany ha dut a terme una activitat nadalenca especial: les xerraires han escrit els seus propis contes de Nadal. Des de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana (CAL) volem felicitar aquest grup per la seva iniciativa i creativitat a l’hora d’explorar noves formes d’aprendre i treballar la llengua catalana.

Les persones que formen part d’aquest grup són:

Xerraires: Gwendoline Brown, Maria Caamaño, Isabel Cabezas, Carme Corral, Genoveva Garcia, Pilar Garcia, Josefina Gaspar, Arsenia Gómez, Elsa Hernando, Amelia Lamuela, M. Carmen Llamas, Maria Lozano, Maria Martínez, Conxita Navarro, Irene Pérez de Pedro, M. Carmen Ramajo, Victòria Rubio, Carme Sanmartin, Amparo Sempere

Guies: Rosa Ruiz, Betlem Vegara

A continuació, podeu llegir els textos que han redactat de forma conjunta les participants del grup:

 

Text 1

El dinar de Nadal té un encís indefinible. La celebració nadalenca se centra en un àpat prolongat, a base de escudella i carn d’olla, canelons, torrons, vi, cava, etc. Però aquest any serà diferent degut a que el meu germà s’ha comprat una casa amb un menjador en què hi cabem tots.

Com que cada vegada hi ha a la família més persones que són vegetarianes, veganes o tenen alguna intolerància, canviarem totalment el menjar, el menú de Nadal serà diferent.

Canviarem la carn d’olla per insectes, els canelons seran fets de massa casolana i el farcit de tofu i i els torrons, sense gluten.

Ara! El marisc serà com sempre. I qui en tingui problemes que no en mengi.

 

Text 2

No m’agrada gaire recordar temps passats, però vet aquí que el dia de Nadal és diferent. És una efemèride que es presta a les evocacions nostàlgiques: hi ha qui recorda nevades i trineus, i d’altres que reviuen el Nadal a la vora del mar. Jo sóc d’aquests darrers.

Per això no oblidaré mai aquell Nadal. Recordo que en obrir la finestra de l’habitació, vaig veure que la sorra de la platja estava coberta d’un pam de neu. Davant aquest fet sorprenent, tothom va buscar per casa seva estris que llisquessin: planxes de surf, flotadors, sacs de plàstic. Així la platja es va convertir en una pista d’esquí i la gent va gaudir molt d’aquell inesperat regal de Nadal.

 

Text 3

Desmenjat, el senyor Valentí va acompanyar-lo fins al magatzem. I allí, plantat en una bóta, hi havia un gran arbre de Nadal, amb neu i tot.

—Que és, això? —va preguntar el dirigent, amb un posat d’escàndol.

—Són branques de palmera, arreglades i lligades per a donar-hi forma d’avet.

—No, no! Això blanc… Què és?

—És el Pare Noel que quan baixava per la xemeneia es va embrutar tant de sutge que la meva dona l’ha posat a la rentadora amb lleixiu i així s’ha quedat.

 

Text 4

Atret per la campanya d’un grup ecologista que lluita contra la desforestació, em vaig comprar un arbre de Nadal de plàstic plegable que, un cop fora de la temporada nadalenca, es podia encabir en un armari i quedar-s’hi fins a l’any que ve sense fer gaire nosa.

Però va resultar que, quan l’any vinent el vaig voler tornar a posar, l’arbre estava molt deslluït.

Això em va fer reflexionar i vaig treure la conclusió que, si comprés l’arbre natural amb arrels i el cuidés, es podria tornar a plantar a terra. I que, en el cas que l’arbre natural es morís, sempre es podria fer servir per adobar la terra.

Conclusió: l’arbre natural és més ecològic que el de plàstic, aquest contamina més.

 

Text 5

A aquestes alçades de la meva vida, per a aquestes festes de Nadal he pres una decisió important: amb la meva germana hem decidit portar alegria a una llar pobre que tingués nens petits.

Vam triar una família coneguda i els vam comunicar si els semblava bé que compartíssim el Nadal. Que nosaltres portaríem tot el que fes falta. Ho van acceptar contents. Així, ens vam presentar aquell dia .

Vam fer feliços a nens i pares i, per a nosaltres, va ser una experiència molt gratificant. D’ara endavant la repetirem tots els anys.

 

Text 6

Vaig insistir molt que el pessebre, per ser tradicional, havia de tenir neu per sobre de les muntanyes.

I ell em va dir amb raó que, si havíem de ser fidels a la tradició i si Jesús havia nascut al poble de Betlem, allà no havia nevat mai.

 

Text 7

En un poble petit, els nens van fer un pessebre vivent. La verge Maria era una nena de 8 anys, sant Josep era un nen de 10 i els nen Jesús, un nino posat en un cabasset. A més hi havia dos gossos que donaven calor. La cova la van fer els nens del poble amb unes fustes i palla i els pares van ajudar posant-hi llums.

Al vespre, la gent del poble els portava llet calenta, pa, mel. Bé, vaja, de tot perquè estiguessin bé i calents.

Però un dels dies, de cop i volta, d’entre la gent va sortir una nena petita que agafant el nen Jesús va cridar “El nino és meu, el nino és meu!”. La nena que feia de verge va sortir corrents de la cova i li agafa el nino mentre la nena petita plorava i plorava dient “El nino és meu i jo el vull!”.

En mig de l’enrenou, de cop, tota la gent mira cap al cel perquè nevava a les muntanyes. Sant Josep, que fins aquell moment no havia dit res, exclama “Bé, d’acord, el nen Jesús és un nino, però la neu és de debò!”.

 

Text 8

A aquestes alçades de la meva vida, per a aquestes festes de Nadal he pres una decisió important: em faré una analítica complerta abans de Nadal i així podré menjar i beure el que em vingui de gust sense càrrec de consciència.