15 d'abril de 2019

El català en la societat multilingüe del segle XXI

El debat sobre l’estatus de la llengua catalana –i de la castellana- en una possible República independent ha estat defugit de manera sistemàtica i habitual. Si alguna vegada s’ha intentat, s’ha fet de manera tímida i poruga, amb un gran temor a ferir sensibilitats. Tampoc ajuden al debat les declaracions, algunes que ja vénen de lluny, dels polítics dels principals partits sobiranistes tot afirmant que el castellà també seria llengua oficial en un nou Estat català.

Alguns opinadors ens diuen que el terme “oficial” no significa res i que el nom no fa la cosa. És cert que el fet que una llengua sigui oficial no garanteix per si sol la seva recuperació, expansió i normalitat d’aquesta llengua. En tenim força, d’exemples de països que, malgrat especificar clarament quina és la llengua oficial del país, això no ha servit ni per millorar-ne l’estatus ni tampoc per normalitzar-ne l’ús quotidià i habitual.  Podríem parlar del cas irlandès, tan conegut… Però en tenim un de més pròxim, que és Andorra. Estat independent, única llengua oficial el català i, malgrat aquestes disposicions institucionals, la salut de la llengua és força precària. També hi ha exemples com els de Letònia o Estònia, en què, vint anys després de la independència, el rus continua sent força freqüent en les relacions socials, i això que ni és oficial ni és d’aprenentatge obligatori.

El nom, però, en aquest cas és important. Quan es diu que el castellà continuarà sent també llengua oficial en una República catalana independent, som prou conscients del que això significaria? Coneixem plenament el que representa, des del punt de vista jurídic, el terme “oficial” atorgat a una llengua?

El nom sí que fa la cosa. Jurídicament parlant, el fet que la Constitució catalana declarés el castellà llengua oficial seria interpretada per les sentències dels tribunals com a font de nous drets a favor d’aquesta llengua, tant des de l’àmbit administratiu com des de l’àmbit col•lectiu i individual dels propis parlants.

Us recomano la lectura d’un excel•lent i documentat treball de la professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques (el podeu trobar a Internet). En aquest intens estudi de més de 160 pàgines, en primer lloc fa un repàs a la noció d’oficialitat i d’altres concepte que qualifiquen l’estatus jurídic de les llengües. En aquest sentit,  la conclusió és que l’oficialitat, com a concepte jurídic, és un terme que connecta la llengua directament amb l’Estat. En canvi, l’ús d’altres termes —llengua originària, llengua equiparada, llengua comuna, llengua principal o, fins i tot, llengua pròpia—, d’acord amb l’anàlisi comparada, es troben força allunyats d’una concepció d’estatalitat.

En aquest mateix treball, podreu trobar també una molt interessant anàlisi del contingut i de les implicacions de l’oficialitat en nou estats occidentals i, finalment, després de les conclusions, un imprescindible annex en forma de taula sobre les implicacions de l’oficialitat si només hi ha una sola llengua oficial o si n’hi ha dues o més de dues. Simplement fent un repàs d’aquesta taula ens podrem adonar de les greus conseqüències que tindria per a la llengua catalana el fet d’incloure també el castellà com a llengua oficial del nou Estat.

Veiem algunes dades actuals:

Pel que fa al coneixement del català al Principat de Catalunya, les xifres ens diuen que l’entén un 95,2% de la població; el llegeix un 79,1%; el sap parlar un 73,2% i l’escriu un 55,8%. Són unes dades que podríem considerar força positives tenint en compte que en els darrers 10-15 anys Catalunya ha rebut un flux migratori d’aproximadament 1,7 milions d’estrangers.

Les xifres, però, canvien quan ens centrem en quina és la llengua que habitualment fa servir la població. En convivència amb el castellà i 300 altres llengües, el català és la llengua inicial del 31 % de la població de més de 15 anys i la llengua habitual del 36,3 %. Dades que indiquen una certa davallada en referència a les del 2003, sobretot pel que fa a la llengua habitual d’ús, ja que en l’estudi de 2013 les xifres situaven en un 36,2% la llengua inicial i un 46% la llengua habitual.

Resumint… Malgrat que un 73,2% de la població sap parlar català i un 95,2% l’entén, només és la llengua habitual de relació interpersonal en un 36,3%.

La realitat és força crua: l’ús del català és minoritari a Catalunya. Alguns potser creuen que eliminant diacrítics i publicant gramàtiques “flexibles” que obren la porta a considerar normatives transgressions flagrant de la llengua, n’afavoriran també l’ús. Són els mateixos que creuen que cal fer més “fàcil” l’aprenentatge de la llengua. Una “facilitat” que es tradueix per admetre la interferència de l’espanyol. Les llengües, diuen, “evolucionen” i la norma s’hi ha d’anar “emmotllant”…

La societat catalana del segle XXI és, i serà cada vegada més, un espai en què conviuran diverses llengües. La situació lingüística fa inevitable el contacte entre la llengua pròpia del país, el català, i les altres llengües, sobretot amb el castellà, però també moltes altres parlades per les persones que han arribat a Catalunya formant col•lectius nombrosos.

Pel que fa al terme “oficial” només hi ha una línia vermella: el castellà no pot ser llengua oficial de la República catalana. A partir d’aquesta premissa s’obren infinitat de possibilitats que caldrà debatre i consensuar entre tots. Cau pel seu propi pes que caldrà seguir potenciant la llengua castellana, no només per la seva potència cultural, sinó també perquè és la primera llengua de milers de catalans i catalanes.

La millor solució potser passaria per declarar el català com a única llengua oficial i atorgar al castellà (i potser, en un nivell diferent, a alguna altra llengua) la categoria de llengua equiparada o llengua preferent, que vindria regulada en el pla legal, pràctic i simbòlic per garantir uns determinats drets lingüístics individuals.

La Catalunya del segle XXI ha de ser també pionera en l’aplicació de polítiques lingüístiques que, d’una banda situïn la llengua pròpia com a primera llengua i comuna de tots els ciutadans i, de l’altra, sàpiguen respectar els drets individuals, fomentar i aprofitar també la diversitat cultural i lingüística present avui dia al nostre país.

Sens dubte, el camí per arribat fins aquí serà complicat i no exempt de grans dificultats. La lluita per la llengua, però, forma part també de la lluita per la independència i per una societat més justa, més democràtica i més lliure.

Jaume Marfany, vicepresident de la CAL, Exigents.cat