Jordi Esteban (pedagog) 23 de febrer de 2016

Diversitat lingüística a Catalunya: un valor i una oportunitat per al nostre futur

(Taula rodona del dia de la llengua materna, 20 de febrer de 2016. Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta)

El 21 de febrer de 1952 uns estudiants de la universitat de Dhaka, a Bangladesh, van ser tirotejats i morts per la policia quan es manifestaven en defensa de la llengua bengalí, majoritària al país, però prohibida per les autoritats.

Arran d’aquest fet, l’any 1999 la UNESCO va declarar el dia 21 de febrer com a Dia Internacional de la Llengua Materna. La mateixa UNESCO ens indica que durant la present centúria la meitat de les 6.000 llengües que es parlen al món es reduiran a la meitat si no s’hi fa alguna cosa. La humanitat no solament perdria riquesa cultural, sinó també coneixements ancestrals incrustats en els idiomes indígenes.

Voldria recalcar aquest darrer punt, dels coneixements ancestrals incrustats en els idiomes, de què parla la UNESCO. Sovint pensem únicament en el fet comunicatiu de les llengües. Diem que són per comunicar-se, parlar, llegir i escriure. Voldria insistir en la frase de Vicent Andrés Estellés quan deia, del català, com podia haver-ho dit de qualsevol altra llengua: “Dins de cada mot, quanta gent que hi viu!” Les llengües tenen paraules i les paraules tenen històries de gent. Totes les llengües. Totes les paraules. Només dos exemples del català. Diem quiosc perquè fa més de dos segles, quan les ciutats van superar les muralles que les encotillaven, es van crear espais verds i públics per a la gent i s’hi van introduir uns pavellons voltats de columnes, tot imitant els que hi havia als jardins públics de Turquia, els koscs (palauets, en turc). Allí s’hi venien diaris sobretot quan plovia, perquè servien d’aixopluc. I d’aquí ens ve la paraula quisoc. Un mot turc.
Diem moneda a les monedes, un mot que ve del llatí i significa avisadora, moneta, perquè abans de Jesucrist, a Roma es van encunyar unes peces de plata amb l’efígie de Juno, la seva deessa a qui anomenaven l’avisadora, ja que els romans creien que les oques del seu temple clacaven amb força quan s’acostava algun invasor a la ciutat, per donar l’alarma als soldats perquè la defensessin. Quantes històries hi ha dins dels milions de mots escampats pel món!

Cada llengua del món és un patrimoni de la humanitat. És el pa posat a taula d’una comunitat per alimentar dia a dia els comensals d’una terra que té vincles i històries comunes. És el que els fa companys, és a dir, menjadors del mateix pa, que això vol dir ‘company’. Un pa que han anat elaborant des de temps immemorial. Un pa que té un gust propi, irrepetible, fruit d’encerts, fracassos, festes, dols i viatges dels avantpassats a la mateixa terra. Aquests pans es diuen wòlof, inuit, tagal, castellà, romanès, ucraïnès, japonès… Fins a sis mil noms diferents. Fins a sis mil cuites de pa úniques.

Cada llengua s’ha relacionat amb moltes altres llengües del món, de manera extensa o puntual, cosa que ha fet augmentar la seva varietat i riquesa patrimonial. Jo conec la meva llengua materna, el català. Els Biciberris, les Nogueres i la Vall d’Aran porten noms bascos. Mangar, dinyar-la, calés i parné són paraules calós, de la llengua romaní. Canapès, xofers, croissants, limusines i centenars d’altres mots els hem rebut del francès. barri, taüt, sucre, albergínia, i milers d’altres mots en vénen de l’àrab. Dutxa, andana, batuta, comparsa, corbata i milers d’altres són italianes. Moltíssimes són d’origen castellà: bigoti, armilla, caramel, cigar, ranxo i una multitud. I de l’anglès, pàrquing, futbol i handbol, bistecs, confort i milers de més. Del germànic tenim guerra, treva, guanyar, ric, elm, guaita, etc. Sense tanta densitat, d’Amèrica ens han vingut mots com la xocolata, el tomàquet, la patata, els caliquenyos… Del persa i després del turc, quiosc. De la llengua taïna, extingida ja al Carib, els cacics i l’huracà. Del hindi el pijama i el xampú. Del japonès, el tsunami, el tatami, el judo, la geisha, el bonzai… I tantes d’altres que desconec i que vaig descobrint tot llegint l’etimològic de Joan Coromines! El mes que ve, el dia 15 al vespre, en aquest mateix lloc tindré ocasió d’estendre’m molt més en aquesta realitat polivalent del català i us mostraré desenes d’històries que contenen molts dels nostres mots.

Hi ha llengües al món en posició dominant, per nombre de parlants i per poder polític i econòmic. Havien estat llengües de cultures invasores que van conquerir espais habitats per altra gent amb tanta o més cultura que la seva, però més febles en armes. Per imposar la seva cultura havien d’imposar també la seva llengua. Això va succeir, sobretot, en els temps antics de l’expansió d’imperis i en els més moderns amb les colonitzacions.

Hi ha llengües al món en posició minoritària, per nombre de parlants, per no tenir un estat que les consideri pròpies i perquè l’estat a què pertanyen les subordina a la seva, si no li posa entrebancs perquè subsisteixi.

Hi ha llengües en posició més o menys terminal, pel poc nombre de parlants que li resten i pel menyspreu de les altres, més fortes.

D’unes i altres, a Catalunya se’n parlen més de tres-centes. Tres-centes llengües en boca de milers de parlants. Tres-centes cultures de tres-cents grups humans que viuen aquí, que són catalans.

A Catalunya ens hem proposat de no construir guetos. Ni de llengües ni de persones que les parlen. De vegades no és fàcil que la distribució urbanística afavoreixi la barreja i el contacte d’uns i altres. Sovint perquè són més accessibles econòmicament zones més perifèriques o més antigues de les poblacions. Però sí que és plenament factible que en aquestes mateixes poblacions hi hagi iniciatives municipals i socials que promoguin el contacte entre uns i altres, la convivència entre uns i altres i la participació en projectes i activitats comunes d’uns i altres.

La Taula intercultural de Sants, Hostafrancs i la Bordeta n’és una mostra de tantes, però important. Les festes que podem fer junts, com el Carnestoltes, la Pau sense treva de Nadal, l’Expressants, la Firentitats, els sopars d’arreu, el Xerrem d’arreu de la Ràdio, els grups de conversa per a pares i mares a les AMPA de les escoles, els Castellers, les corals, els equips esportius, les entitats excursionistes, els esplais, etc. Sobretot, les escoles dia rere dia fabricant cohesió, entesa i participació. I també el món sanitari exigint igualtat de tracte. Amb criteris d’igualtat i dignitat.

No solament hi ha en tots aquests àmbits portes obertes per a qui vulgui entrar. Hi ha, sobretot, convit, il•lusió i desig que hi entri tothom, perquè fem colla junts. És una realitat que m’omple de satisfacció. Una realitat que hem de mantenir i millorar, corregint els prejudicis que encara poden frenar aquest procés que ha de marcar en endavant una manera de fer inclusiva i solidària. Una manera de fer que considera la diversitat una riquesa i no una amenaça.

La llengua catalana està entre les de la posició minoritària. Com la de molts dels que heu vingut de tantes parts del món. Us demano dues coses, a uns i altres. Sabem que les llengües que no són en posició dominant només es mantenen i creixen per voluntat dels seus parlants. La primera cosa que us demano és que us esforceu tots per mantenir la vostra llengua materna. Tots hem de treballar perquè els nostres fills i filles, els nostres néts i nétes parlin i escriguin la llengua que nosaltres hem rebut dels nostres pares i avis. Imagineu-vos d’aquí a uns anys que Catalunya estigués plena de gent jove que parla multitud de llengües diferents. Quin actiu més preciós per a uns i altres, en un món cada cop més intercomunicat! La segona, que tots els que vivim aquí, els que hi vam néixer i els que heu nascut fora, treballem perquè la llengua d’aquest país, dels Països catalans, es mantingui viva: uns no cedint fàcilment al canvi de llengua i buscant de parlar-la amb més correcció i qualitat, i altres reclamant que us la parlin perquè us la pugueu fer també vostra.

M’agrada caminar per la muntanya. M’agrada travessar boscos i trobar-me amb la immensa varietat d’arbres, de plantes, de flors i de sons que m’ofereix la natura… Treballem tots per fer d’aquest país, Catalunya, i de tot el món, un conjunt tan variat com harmònic, i tan polifònic com els boscos que ens ofereix la natura.

Moltes gràcies per l’atenció que m’heu dispensat.