8 de juliol de 2020

Promovem l’ús del català en l’acció social?

Precaris

Ser precari vol dir exactament, etimològicament, ser algú que ‘prega’ als altres perquè sol no se’n surt. Catalunya és plena d’entitats que treballen per la dignificació de persones en situacions de precarietat inadmissible, inhumana, per maltractament, per no tenir sostre, per tenir gana i no tenir feina, per no disposar d’assistència sanitària, per no tenir papers, per estar recloses en centres penitenciaris…

La precarietat, d’altra banda, és essencial a la humanitat: som precaris quan naixem, d’infants, quan cerquem estimació, quan descobrim límits que ens restringeixen la vida, quan ens passen coses difícils de superar… Ens ho explica molt bé en Josep Maria Esquirol al llibre La resistència íntima, assaig d’una filosofia de la proximitat…: “El desert il·lustra la precarietat de la condició humana. I no debades, pregària té la mateixa arrel que precari”. Ens sabem solidaris perquè som de camí al mateix desert i no hem de permetre precarietats inhumanes enlloc ni de ningú.

Converses

En tot això hi ha un punt on confluïm uns i altres, els injustament precaris i els resistentment precaris sense distinció. És la conversa entre iguals, la que s’inicia sovint a partir d’un “Hola, com anem?” a peu dret en un equipament social o en qualsevol altre punt. És en la conversa col·loquial que exterioritzem el que sentim sense intromissions inoportunes, fem partícips els altres del que coneixem, reproduïm històries i fets viscuts, ens convertim en consellers espontanis i manifestem amb llibertat el que pensem. La conversa col·loquial és humanitat pura i essencial. Som sentiment, percepció, memòria, voluntat i pensament. Res més i per damunt de tot. I ho activem en les converses de tu a tu.

Quan dirigim una mirada sincera o diem “bon dia” a qui demana almoina assegut a l’entrada del supermercat, no li resolem la necessitat de diner, però l’incloem en un nosaltres dignificant, igualador, que és la base sobre la qual cal resoldre socialment, econòmica i política tota precarietat inadmissible. La base de la igualtat.

No hi ha dubte que les entitats del tercer sector fan tasca de relació interpersonal en el dia a dia i enmig de les tasques de superació operativa de les precarietats. Aquí radica la força de l’acció social: que acompanya i resol alhora, en contraposició a altres àmbits on hi ha recursos, però hi falten mirades i mans creadores d’aliances. Ser en un lloc i disposar del que cal tenir és absolutament necessari, però també ser d’un lloc, d’un país, d’una gent i d’una història compartida, i saber-se’n dins. Ser un nosaltres.

Català

Sovint, també —i al meu parer, en excés— es conversa exclusivament en castellà per allò de no fer més complexes les situacions de precarietat. No és estrany tenir actuacions que porten a una exclusió —a un no-nosaltres— de manera involuntària, cert, però que no hi ajuda. Per exemple, quan ens estem relacionant en català entre gestors de l’entitat i de cop canviem la llengua quan ens dirigim a qui estem atenent. O quan no oferim accés a recursos vinculats a la llengua catalana. La inclusió a Catalunya, per ser com cal, ha d’incloure el català. Catalunya és un nosaltres que no es pot deixar de banda en les tasques d’inclusió i dignificació.

La Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) està vinculada amb un bon nombre d’entitats que volen que el nosaltres de tots els precaris sigui, també i principalment, català. Crea —presencialment o virtualment— grups de conversa setmanals duts per gent voluntària que activen una aliança humana bàsica amb converses col·loquials en català on l’expressivitat, el reconeixement mutu i les històries a compartir són un convit, una porta a oportunitats laborals, de relació i de pertinença, i fan créixer el país. És el projecte Xerrem Junts. Converses que remunten entrebancs per a qui no pot accedir a aprenentatges formals de català o que en complementen els estudis amb una oralitat rica d’emocions i portadora d’aliances entre uns éssers humans, d’aquí i d’arreu, que sempre som precaris, fins i tot sense Coronavirus. Són a disposició de tothom.