Ressons

Ressons ens desvetlla l’origen etimològic de paraules catalanes d’ús comú. N’expliquem la seva gènesi i així sabem com s’han integrat en la nostra realitat quotidiana. Aquestes són les paraules que hem publicat fins ara:

Basílica:  [1803; del llatí basílica ‘espècie de llotja’, i aquest, del grec basilikós ‘propi del rei’] *

Anomenem ‘basíliques’ algunes esglésies, per la grandària o la importància. El nom prové d’un estil d’edifici civil romà que es deia basilikós. Quan el cristianisme començà a estendre’s, els papes permetien convertir aquests grans edificis civils en llocs de culte cristià, amb més capacitat que les esglésies primigènies. Eren les basíliques.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Bufó: [s. XV; de l’italià buffone ‘foll, joglar còmic’] *

El mot bufó prové de l’italià, on originàriament significa foll o joglar. Els bufons eren còmics que actuaven a les corts i als palaus de la noblesa. A Mallorca un ca bufó és un gos falder i sembla que d’aquest significat prové el fet que s’hagi estès arreu el sentit general de ‘menut i graciós’.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Espavilat:  [1567; de l’ant. pavil  ‘ble’, possiblement manllevat del cast. pabilo] *

Aquest mot prové de pàvil, el ble de les espelmes i dels llums d’oli. De la mateixa manera que en un llum d’oli convé estirar el ble, l’antic pàvil, i així ‘espavilar-lo’ per recuperar la claror, és probable que anomenar espavilada una persona d’esperit viu i deixondit provingui de la imatge d’estirar el ble d’un llum d’oli.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Estraperlo: [1935; combinació dels noms de Strauss i Perl.]

L’estraperlo és un mot aparegut cap als anys 30 a partir d’una ruleta fraudulenta que els creadors van anomenar amb els seus cognoms, Strauss i Perl. Va ser un fet amb conseqüències tant penals com polítiques, de resultes de les quals, i  a partir de la Guerra civil, es va anar canviant el nom de contraban pel d’estraperlo en fer referència a activitats comercials que evadien impostos.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Carnaval: [de l’italià carnevale, procedent de carnelevare, compost de carne i levare ‘llevar, treure’] *

Els mots carnaval i carnestoltes provenen del llatí i de l’italià, amb un significat comú de ‘la carn que es treu’ o ‘la carn de què ens hem d’estar”. Específicament el dia de carnestoltes correspon al dia anterior al del començament de la Quaresma, temps de dejuni i d’abstinència de carn en la tradició cristiana.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Atles:  [1803; del nom donat a la col·lecció de mapes publicada pel geògraf holandès Mercator el 1595 que duia a la portada una representació de l’heroi mitològic Atles amb el món damunt les seves espatlles] *

A l’antiguitat, el gegant Atles era un dels que suportaven sobre l’espatlla la cúpula celeste. Quan ja se sabia que la terra era rodona, la primera col·lecció de mapes del món el mostrava a la coberta carregant la bola del món. Per això en diem atles dels mapes. I per això la primera vèrtebra sota el crani s’anomena, també, atles.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Olímpic: [del llatí olympĭcus, -a, -um, i aquest, del grec olympikós, íd.] *

Els Jocs Olímpics es diuen així per rememorar els que s’havien fet a la ciutat grega d’Olímpia, que s’anomenava així en honor dels déus de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia. Els déus de l’Olimp eren Afrodita, Apol·lo, Ares, Àrtemis, Atena, Demèter, Dionís, Hades, Hefest, Hera, Hermes, Hestia, Posidó i Zeus.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Colònia

De la colònia se’n ha dit sempre ‘aigua de Colònia’, perquè així se n’anomena l’origen, la ciutat alemanya de Colònia. A inicis del segle XVIII un perfumer italià, Giovanni Maria Farina, que hi vivia, va crear aquest perfum i va dir que volia que fes olor de “primavera després de la pluja”, tal com ell la recordava de la infància. La frescor que desprenia va ser una autèntica novetat a tot Europa, que es regia aleshores per una mena de perfums més sòlids i de flaires carregades. Gairebé tots els idiomes europeus l’han anomenada de la mateixa manera: ‘aigua de colònia’.


Estranger: [s. XIV; del francès ant. estrangier, derivat de estrange ‘estrany’]

Ens resulta estranya qualsevol cosa, situació o persona que surti dels nostres hàbits quotidians i ens reclami atenció justament per les diferències i no per les similituds. El terme estrany és antiquíssim —prové del llatí straneus, que vol dir ‘de fora’— perquè ens retrata com a humans: el que es estrany trenca la nostra rutina, les nostres inèrcies, i sovint ens posa en guàrdia de manera injustificada. Per això a les persones que venen de fora del nostre país els adjudiquem la categoria d’estranyes per mitjà de la paraula estranger.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Menester: [s. XII; del ll. ministerium ‘servei; professió, funció’, der. de minister, -tri ‘servidor’]

Per sobreviure, alguns catalans ha hagut de treballar servint a algú altre, cosa que també passa actualment. Molta gent que havia de menester recursos els obtenia de l’única manera possible: treballant, fent de ‘menestral’, és a dir d’operària, d’obrera, de treballadora, de servidora. D’aquí la relació entre menestral i menester (necessitat). Si anem un xic més lluny, ‘menester’ prové de ministerium, que originàriament volia dir —contradiccions de la vida!— servei cap a un superior  i feia referència a ser ‘menys’ (minus) que els senyors. Avui, ‘viure com un ministre’ significa tota una altra cosa.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Limusina: (en francès limousine]

La limusina pren el nom del francès i fa referència a una ciutat francesa, Llemotges, d’on prové també el parlar llemosí, una varietat dialectal de l’occità. Inicialment eren carruatges que transportaven productes agraris —pa, llet, hortalisses…— als pobles d’aquella regió. Després es va anomenar així un cotxe llarg amb tres finestres per banda. Finalment anomenem limusina el cotxe de luxe extrallarg i sense finestres a l’exterior. Tota un recorregut que comença amb pagesos i menestrals i acaba amb gent que té prou diners per viatjar de manera força…”distingida”.


Pantalons: [1810; del fr. pantalon, íd., inspirat en el nom de Pantalone, personatge de la Commedia dell’Arte] *

Primerament els homes duien calçons, una vestimenta que cobria de la cintura a sota els genolls. A partir de la Revolució Francesa es van introduir paulatinament els pantalons. El nom ens ve de Venècia, de la Commedia dell’arte, unes representacions populars improvisades i amb uns personatges establerts, un dels quals era Pantalone, nom molt comú a Venècia, d’on va sorgir la Commedia; Sant Pantaleó era un màrtir cristià, que hi era molt popular; és un nom d’origen grec que significa ‘misericordiós amb tothom’. Pantalone, vell i avar, portava unes calces ajustades a les cames fins als turmells i lligades a la cintura. Màrtirs, comediants i calçons van de bracet en els nostres pantalons.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Derbi: [de l’anglés derby, nom del 12è comte de Derby, que el 1780 va organitzar la famosa cursa de cavalls anual d’Epsom, Anglaterra] *

Anomenem derbi la competició esportiva entre rivals d’una mateixa zona o ciutat. El nom prové d’Anglaterra, d’un concurs de cavalls anual organitzat els primers dies de juny i que va iniciar un dels comtes de Derby al segle XVIII a Epsom, població que actualment ja és un barri de Londres. Es va convertir en una gran festa esportiva i social amb un tarannà força competitiu. I ens n’ha quedat el nom.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Cotxe: [1559; de l’hongarès Kocsi (szerkér) ‘(carruatges) de Kocs] *

Vet aquí un nom, cotxe, que té l’origen en una població hongaresa, Kocs, entre Györ i Budapest. Allà, a l’edat mitjana, es fabricaven carruatges per a tot Europa. Potser duien el nom fixat en algun punt de l’estructura que ho recordava. Abans dels nostres automòbils, em deien així als vagons de tren. Encara ara trobem algun cop el terme ‘cotxe restaurant’ en informacions ferroviàries. Els anglesos també han mantingut aquest nom per als vagons de tren i els autocars (coach).

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Acadèmia: [1591; del llatí Academĭa ‘l’escola de filosofia platònica’, i aquest, del grec Akadémeia pròpiament ‘el jardí d’ācadem’, on ensenyava Plató] *

El significat més comú entre nosaltres del mot acadèmia és el d’una institució, especialment de caràcter privat, dedicada a l’ensenyament a nivell mitjà de caràcter tècnic i pràctic, sense conferir títols oficials. El nom fa referència a l’escola de filosofía que Plató, un dels grans pensadors grecs de fa 24 segles, va dirigir als jardins d’Academ, anomenats així en honor d’aquest heroi descrit per Plutarc a l’obra Vides paral·leles.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Zero: [de l’italià zero, contracció de zèfero] *

Sabies que zero és una contracció de l’italià zéfero, tret del llatí zepherus, nom que es donà per referir-se al mot àrab sifr, que vol dir ‘buit’? D’aquest mot àrab deriva la paraula xifra. L’ús del zero, provinent d’Orient, va possibilitar els sistemes numèrics posicionals (que permeten identificar grups d’unitats, desenes, etc.), molt més eficients que els acumulatius, com era la numeració romana.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Arrossegar [1696; deriv. De ròssa, usat inicialment per a designar el suplici de rossegar els condemnats a mort per cavalls atrotinats, ròsses, rossins] *

Ròssa o rossí era com s’anomenava antigament el cavall vell i inútil que ja no servia com a força de sang per al transport ni per a les feines del camp. A la gent de viles i ciutats catalanes els havia colpit sovint l’esfereïdora imatge d’un d’aquests cavalls atrotinats voltant per carrers i places i estirant un pobre condemnat a mort lligat de peus. Eren ‘arrossegats’, és a dir, conduïts per una ròssa. Ja no tenim memòria d’aquella experiència tràgica i arrosseguem els peus o un paquet sense que ens vingui al cap en cap moment el sentit punitiu del mot.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Quiosc: [1888; del fr. kiosque, i aquest, del turc köşk ‘pavelló luxós de jardí’] *

Quiosc és un mot que, a través del francès, prové del turc kosk, que volia dir ‘palauet’. Es van començar a anomenar així les glorietes construïdes als jardins públics i van tenir diferents usos, a més del més bàsic de servir d’aixopluc al públic: ser escenari d’una orquestra —amb els instruments ben protegits— o punt de venda de diaris i revistes, per salvaguardar el material de paper. Després, quan la venda de diaris es feia dins de petits establiments al mig del carrer, se’ls va continuar anomenant quioscs, tot i que havien perdut el to romàntic i elegant que encara trobem en moltes zones enjardinades dels nostres pobles i ciutats.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Arribar:  [s. XIV; de riba] *

Som país de costes i platges i hi han atracat milers de barques i vaixells al llarg dels segles, dels fenicis fins ara. Quanta gent, de mar endins, ha frisat per albirar una riba, una costa o una platja i trepitjar terra ferma després d’un viatge atzarós! Volien ser a la riba. Volien, doncs, arribar. I ens n’ha quedat el mot, amb aquest emotiu ressò de qui vol ser rebut a casa nostra. No debades els Països Catalans han estat terra d’acollida i ho continuen essent. Els qui hi han arribat no ho han fet per passar-hi, sinó per estar-s’hi, per quedar-s’hi, és a dir, mantenir-s’hi i fer-se-la seva.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Campana: [s. XIV; del llatí campāna, abreviació de vasa campana ‘vasos de Campània’ regió d’on provenia el bronze de més bona qualitat] *

La paraula campana fa referència a una regió italiana, la Campània. Les campanes dels campanars de les esglésies són de bronze, un metall que inicialment s’aconseguia d’uns jaciments de la regió de la Campània, fet que va influir en el seu nom. L’església catòlica les ha tocat des de sempre per convocar els fidels a actes religiosos, anunciar les hores canòniques de pregària i transmetre diversos missatges a la població. Posteriorment, amb la inclusió dels rellotges mecànics, s’hi van afegir els tocs de les hores i els quarts.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Marejar, marea, nàusea, naufragi

Els Països catalans tenen en comú, entre altres coses, el contacte directe amb el mar. L’experiència marinera ens ha aportat molta riquesa de llengua: els fenòmens de l’aigua i de l’aire que en deriven —com ara les marees, el marejol, la marinada—, els instruments per moure-s’hi, les peces i estris que s’hi usen com l’àncora, el bord o l’abordatge. Marejar-se és tenir una sensació penosa pròxima al vòmit, promoguda pel vaivé de les ones del mar. Sentir nàusea és estar molt marejat, cosa que passava sovint quan s’era dins la nau. Naufragar és trobar-se dins d’un vaixell que es trenca de cop, d’una nau ‘fracta’,  que de seguida s’enfonsa. El Maresme és una ‘vora de mar’. Segur que molts lectors en podrien dir més, de mots nostrats, amb regust de mar dintre seu.


Bugia [1284; de l’àrab vg. Buǧîa, ar.Buǧâya, nom de la ciutat algeriana de Bugia, d’on a l’edat mitjana s’importaven simis i cera] *

Fa prop de mil anys devien arribar a les nostres terres unes candeles de cera amb renom de qualitat i vingudes d’Algèria, concretament de la ciutat de Bugia, pròxima a la capital: les ‘bugies’. I en vam conservar el nom. De fer referència a les candeles vam passar a anomenar una unitat d’intensitat lumínica, la bugia, que equivalia aproximadament a la llum que fa una espelma. Amb l’arribada del motor d’explosió es va anomenar bugia l’element que produeix la guspira per incendiar la benzina dels cotxes. Hem sentit d’algú que proposa anomenar bugia el focus de llum que fan tots els mòbils actuals i que tan bé substitueix l’espelma a l’hora d’obrir un portal o fer una manifestació…

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Boicot: [1911; de l’anglès to boycott ‘boicotejar’ (1880), del cognom de Ch. Cunningham Boycott] *

El boicot és l’acord entre un grup de persones de no tenir relacions comercials, o de qualsevol altra mena, amb algú, en senyal de protesta perquè ha tingut algun comportament que consideren del tot inacceptable. El nom ens ve del capità Charles Cunningham Boycott, un irlandès a qui un comte va encarregar el cobrament d’impostos als pagesos del territori. Els camperols trobaven que els tributs eren abusius i van convenir de no pagar-los. El fet es va comentar molt als mitjans escrits i el nom del recaptador va passar a formar part dels diccionaris generals.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Sandvitx: [1911; de l’anglès sandwich, íd. (1762), del nom de John Montagu, quart comte de Sandwich (1718-1792)] *

Sandwich és una població d’Estats Units. Narra l’historiador Rodger que, cap a l’any 1762, John Montagu, quart comte de Sandwich, havia passat una nit d’agost jugant a les cartes. A les cinc de la matinada tenia gana i va demanar un tall de carn posat entre dues llesques de pa. Va ser el primer sandvitx. Però el mateix historiador ens diu després que això és un invent literari, que el comte de Sandwich era una persona molt ocupada en els afers públics i no es dedicava a passar les nits jugant a cartes. Sembla que li agradava menjar, de vegades, carn de vaca entre llesques de pa torrat per no perdre el temps mentre s’ocupava dels seus afers. Hi ha qui decideix anomenar així el popular entrepà, però no és el cas de la immensa majoria de catalans.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Amfitrió: [del llatí Amphitryon, rei mitològic, esplèndid en els banquets] *

El nom d’amfitrió fa referència a un rei mitològic. El déu Zeus, quan Amfitrió encara no havia tornat d’una guerra, va voler passar la nit amb la dona del rei i ho va fer prenent la seva figura humana. En arribar Amfitrió al dia següent va notar que la seva dona Alcmena no li mostrava gaire entusiasme ni passió i va dubtar d’ella. Després d’una situació de conflicte, el rei finalment es va sentir orgullós de compartir la dona amb Zeus i li va oferir la casa perquè se’n servís quan volgués. D’aquí el significat de persona que té convidats a taula i els atén esplèndidament.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Xiclet:  [del castellà chicle, íd., i aquest, del nàhuatl tzictli, der. del verb tzic ‘estar enganxat’] *

La llengua nàhuatl, de Mèxic, està present a la nostra pel nom ‘xiclet’, que fa referència a la resina d’un arbre natural d’aquelles terres, l’acres, del qual s’extreia una substància per mastegar. Actualment, però, els xiclets són fets de parafina edulcorada.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Brindis:  [1704; del castellà brindis, íd., i aquest de la frase alemanya ich bring dir’s ‘t’ho ofereixo’] *

La paraula brindis es relaciona amb una fórmula tradicional alemanya d’oferiment mentre es fan dringar les copes alçades en un banquet o en una celebració. És una fórmula, doncs, de convit i amistat.  Nosaltres hi hem afegit el verb brindar, que vol dir convidar a beure a la salut d’algú o en honor d’alguna cosa.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana