Ressons

Ressons ens desvetlla l’origen etimològic de paraules catalanes d’ús comú. N’expliquem la seva gènesi i així sabem com s’han integrat en la nostra realitat quotidiana. Aquestes són les paraules que hem publicat fins ara:

Arrossegar [1696; deriv. De ròssa, usat inicialment per a designar el suplici de rossegar els condemnats a mort per cavalls atrotinats, ròsses, rossins] *

Ròssa o rossí era com s’anomenava antigament el cavall vell i inútil que ja no servia com a força de sang per al transport ni per a les feines del camp. A la gent de viles i ciutats catalanes els havia colpit sovint l’esfereïdora imatge d’un d’aquests cavalls atrotinats voltant per carrers i places i estirant un pobre condemnat a mort lligat de peus. Eren ‘arrossegats’, és a dir, conduïts per una ròssa. Ja no tenim memòria d’aquella experiència tràgica i arrosseguem els peus o un paquet sense que ens vingui al cap en cap moment el sentit punitiu del mot.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Quiosc: [1888; del fr. kiosque, i aquest, del turc köşk ‘pavelló luxós de jardí’] *

Quiosc és un mot que, a través del francès, prové del turc kosk, que volia dir ‘palauet’. Es van començar a anomenar així les glorietes construïdes als jardins públics i van tenir diferents usos, a més del més bàsic de servir d’aixopluc al públic: ser escenari d’una orquestra —amb els instruments ben protegits— o punt de venda de diaris i revistes, per salvaguardar el material de paper. Després, quan la venda de diaris es feia dins de petits establiments al mig del carrer, se’ls va continuar anomenant quioscs, tot i que havien perdut el to romàntic i elegant que encara trobem en moltes zones enjardinades dels nostres pobles i ciutats.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Arribar:  [s. XIV; de riba] *

Som país de costes i platges i hi han atracat milers de barques i vaixells al llarg dels segles, dels fenicis fins ara. Quanta gent, de mar endins, ha frisat per albirar una riba, una costa o una platja i trepitjar terra ferma després d’un viatge atzarós! Volien ser a la riba. Volien, doncs, arribar. I ens n’ha quedat el mot, amb aquest emotiu ressò de qui vol ser rebut a casa nostra. No debades els Països Catalans han estat terra d’acollida i ho continuen essent. Els qui hi han arribat no ho han fet per passar-hi, sinó per estar-s’hi, per quedar-s’hi, és a dir, mantenir-s’hi i fer-se-la seva.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Campana: [s. XIV; del llatí campāna, abreviació de vasa campana ‘vasos de Campània’ regió d’on provenia el bronze de més bona qualitat] *

La paraula campana fa referència a una regió italiana, la Campània. Les campanes dels campanars de les esglésies són de bronze, un metall que inicialment s’aconseguia d’uns jaciments de la regió de la Campània, fet que va influir en el seu nom. L’església catòlica les ha tocat des de sempre per convocar els fidels a actes religiosos, anunciar les hores canòniques de pregària i transmetre diversos missatges a la població. Posteriorment, amb la inclusió dels rellotges mecànics, s’hi van afegir els tocs de les hores i els quarts.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Marejar, marea, nàusea, naufragi

Els Països catalans tenen en comú, entre altres coses, el contacte directe amb el mar. L’experiència marinera ens ha aportat molta riquesa de llengua: els fenòmens de l’aigua i de l’aire que en deriven —com ara les marees, el marejol, la marinada—, els instruments per moure-s’hi, les peces i estris que s’hi usen com l’àncora, el bord o l’abordatge. Marejar-se és tenir una sensació penosa pròxima al vòmit, promoguda pel vaivé de les ones del mar. Sentir nàusea és estar molt marejat, cosa que passava sovint quan s’era dins la nau. Naufragar és trobar-se dins d’un vaixell que es trenca de cop, d’una nau ‘fracta’,  que de seguida s’enfonsa. El Maresme és una ‘vora de mar’. Segur que molts lectors en podrien dir més, de mots nostrats, amb regust de mar dintre seu.


Bugia [1284; de l’àrab vg. Buǧîa, ar.Buǧâya, nom de la ciutat algeriana de Bugia, d’on a l’edat mitjana s’importaven simis i cera] *

Fa prop de mil anys devien arribar a les nostres terres unes candeles de cera amb renom de qualitat i vingudes d’Algèria, concretament de la ciutat de Bugia, pròxima a la capital: les ‘bugies’. I en vam conservar el nom. De fer referència a les candeles vam passar a anomenar una unitat d’intensitat lumínica, la bugia, que equivalia aproximadament a la llum que fa una espelma. Amb l’arribada del motor d’explosió es va anomenar bugia l’element que produeix la guspira per incendiar la benzina dels cotxes. Hem sentit d’algú que proposa anomenar bugia el focus de llum que fan tots els mòbils actuals i que tan bé substitueix l’espelma a l’hora d’obrir un portal o fer una manifestació…

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Boicot: [1911; de l’anglès to boycott ‘boicotejar’ (1880), del cognom de Ch. Cunningham Boycott] *

El boicot és l’acord entre un grup de persones de no tenir relacions comercials, o de qualsevol altra mena, amb algú, en senyal de protesta perquè ha tingut algun comportament que consideren del tot inacceptable. El nom ens ve del capità Charles Cunningham Boycott, un irlandès a qui un comte va encarregar el cobrament d’impostos als pagesos del territori. Els camperols trobaven que els tributs eren abusius i van convenir de no pagar-los. El fet es va comentar molt als mitjans escrits i el nom del recaptador va passar a formar part dels diccionaris generals.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Sandvitx: [1911; de l’anglès sandwich, íd. (1762), del nom de John Montagu, quart comte de Sandwich (1718-1792)] *

Sandwich és una població d’Estats Units. Narra l’historiador Rodger que, cap a l’any 1762, John Montagu, quart comte de Sandwich, havia passat una nit d’agost jugant a les cartes. A les cinc de la matinada tenia gana i va demanar un tall de carn posat entre dues llesques de pa. Va ser el primer sandvitx. Però el mateix historiador ens diu després que això és un invent literari, que el comte de Sandwich era una persona molt ocupada en els afers públics i no es dedicava a passar les nits jugant a cartes. Sembla que li agradava menjar, de vegades, carn de vaca entre llesques de pa torrat per no perdre el temps mentre s’ocupava dels seus afers. Hi ha qui decideix anomenar així el popular entrepà, però no és el cas de la immensa majoria de catalans.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Amfitrió: [del llatí Amphitryon, rei mitològic, esplèndid en els banquets] *

El nom d’amfitrió fa referència a un rei mitològic. El déu Zeus, quan Amfitrió encara no havia tornat d’una guerra, va voler passar la nit amb la dona del rei i ho va fer prenent la seva figura humana. En arribar Amfitrió al dia següent va notar que la seva dona Alcmena no li mostrava gaire entusiasme ni passió i va dubtar d’ella. Després d’una situació de conflicte, el rei finalment es va sentir orgullós de compartir la dona amb Zeus i li va oferir la casa perquè se’n servís quan volgués. D’aquí el significat de persona que té convidats a taula i els atén esplèndidament.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Xiclet:  [del castellà chicle, íd., i aquest, del nàhuatl tzictli, der. del verb tzic ‘estar enganxat’] *

La llengua nàhuatl, de Mèxic, està present a la nostra pel nom ‘xiclet’, que fa referència a la resina d’un arbre natural d’aquelles terres, l’acres, del qual s’extreia una substància per mastegar. Actualment, però, els xiclets són fets de parafina edulcorada.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana


Brindis:  [1704; del castellà brindis, íd., i aquest de la frase alemanya ich bring dir’s ‘t’ho ofereixo’] *

La paraula brindis es relaciona amb una fórmula tradicional alemanya d’oferiment mentre es fan dringar les copes alçades en un banquet o en una celebració. És una fórmula, doncs, de convit i amistat.  Nosaltres hi hem afegit el verb brindar, que vol dir convidar a beure a la salut d’algú o en honor d’alguna cosa.

* Extret d’Enciclopèdia Catalana