Som en uns moments històrics i crítics en què la llengua catalana té més probabilitats d’esfondrar-se que de reeixir si la gent del país no treballem per revertir la tendència a la manca d’ús i al seu deteriorament.
No és estrany participar en activitats d’una entitat social que té el català com a llengua de comunicació i que fomenta la cultura catalana i trobar-se amb gent de dins de l’entitat que es dirigeix en castellà sense més ni més a persones no-catalanoparlants que hi assisteixen.
És evident que totes aquestes entitats socials han de restar obertes a la diversitat de parlants, cultures, orígens, etc. Però això no justifica uns canvis sobtats al castellà davant la presència de persones que no s’expressen en català o no ho fan amb facilitat.
D’una entitat social catalana d’aquesta mena s’espera que no faci canvis de llengua sense motius clars que ho justifiquin, com podrien ser situacions de contacte, en etapes inicials de relació, amb persones absolutament desconeixedores del català i amb llengües primeres allunyades de l’àrea lingüística romànica.
Si els components de l’entitat tenen clars els beneficis que aporten al país i a les persones no-catalanoparlants, quan elles capten que la tria de llengua catalana que se’ls presenta és, a més de l’ús normal de la llengua del país (“Soc als Països catalans”), un acte de convit (“Em considereu catalana”) i una font d’oportunitats (“M’obriu més portes”), no ha de ser costós mantenir la conversa en català a l’hora de la comunicació interpersonal.
Per què sovint no succeeix això? Probablement perquè, en comptes de tenir presents els beneficis esmentats, adquireixen més força, dins la nostra ment, altres percepcions generades per la consciència de llengua secundària i subordinada que durant tant de temps se’ns ha inoculat i volgut consolidar. En comptes de llengua de convit, sovint es percep llengua “poc educada”; en comptes de crear oportunitats, ens adaptem a les mancances lingüístiques de l’interlocutor, encara que això li tanqui portes i tregui prestigi a la nostra llengua. Cal reconèixer aquesta submissió repressiva i superar-la, remarcant els valors de país, d’inclusió, de competència i de prestigi que té el fet d’usar-la amb persistència i amabilitat.
I com aconseguir que les nostres entitats s’impregnin plenament —en les activitats i en la relació espontània— d’un hàbit natural d’ús del català només trencat en casos evidents d’incapacitat comunicativa? Segurament, parlant-ne entre gestors i socis de l’entitat, plantejant la qüestió de manera concreta pel que fa a espais i a activitats i, finalment, adquirint el compromís d’usar el català per convertir l’entitat en un espai d’immersió social catalana.
Per això, des de les entitats vinculades directament amb la llengua catalana i amb la cooperació que s’hi volguessin adherir, seria molt bo que impulsessin una campanya entre entitats socials que es correspongués amb la que actualment porta per lema “No em canviïs la llengua”, i que duen a terme persones oriündes d’arreu que han adquirit la llengua catalana i no comprenen com se les bandeja excloent-les de les interrelacions produïdes en català. Consistiria a fer-les conscients de la importància de convertir-se en espais socials immersius en català i a reflectir el seu compromís en un acte públic amb presència de les institucions.
Imagineu que els centenars d’entitats socials del nostre país que en el seu dia a dia van optar per l’extensió de l’ús del català fossin espais reals d’immersió social catalana. Hauríem multiplicat el nombre de persones que farien seva la llengua. Creixeria l’ús social i el prestigi del català. Seria una de les respostes als reptes que tenim plantejats amb la mala salut social, política i lingüística de la nostra llengua.