Jaume Marfany (Filòleg. Vicepresident de la CAL) 11 de novembre de 2015

El castellà oficial en un Estat independent? (i 2)

Si finalment la Constitució de la nova República contemplés l’oficialitat del castellà, l’equipararia en drets i deures a l’altra llengua oficial i pròpia del país: el català.

Aquesta doble oficialitat constitucional dificultaria, sense cap mena de dubte, el desenvolupament i l’aplicació de les mesures que necessita imprescindiblement el català per tal de superar definitivament la situació actual i esdevenir, no només la llengua de les institucions i de l’administració, sinó també la llengua comuna d’ús habitual i quotidià al país.

La llengua catalana necessita de manera urgent aquestes mesures que només poden arribar des d’un Estat independent. Unes mesures que no podrien ser aplicades si el castellà tingués el mateix rang oficial que el català.

¿Si el castellà és també la llengua oficial del nou Estat català, com podríem solucionar la situació de marginació de la llengua catalana, cada vegada més accentuada, en el món de la justícia?

¿Si el castellà és també la llengua oficial del nou Estat català, com podríem modificar els centenars de decrets i lleis que ara mateix requereixen l’ús del castellà en el món comercial, en el món socioeconòmic?

¿Si el castellà és també la llengua oficial del nou Estat català, com podríem canviar la minorització que pateix la llengua en el món audiovisual on, per exemple, l’oferta televisiva ha caigut per sota del 20%, amb tendència a anar baixant?

¿Si el castellà és també la llengua oficial del nou Estat català, com podríem integrar lingüísticament la població immigrada que ara mateix han fet augmentar el percentatge de residents a Catalunya que mai no diuen ni una paraula en català? Un percentatge que era d’un 14,2% l’any 2003, un 19,5 el 2008, i que el 2013 s’ha situat en un alarmant 25%.

El nom sí que fa la cosa. Jurídicament parlant, el fet que la Constitució declarés el castellà llengua oficial seria interpretada per les sentències dels tribunals com a fonts de nous drets a favor d’aquesta llengua, tant des de l’àmbit administratiu com des de l’àmbit col·lectiu i individual dels propis parlants.

Us recomano la lectura d’un excel·lent i documentat treball de la professora de Dret Constitucional de la UB, Eva Pons, titulat L’oficialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques —el podeu trobar a Internet—. En aquest intens estudi de més de 160 pàgines, en primer lloc fa un repàs a la noció d’oficialitat i d’altres conceptes que qualifiquen l’estatus jurídic de les llengües. En aquest sentit, la conclusió és que l’oficialitat, com a concepte jurídic, és un terme que connecta la llengua directament amb l’Estat. En canvi, l’ús d’altres termes —llengua originària, llengua equiparada, llengua comuna, llengua principal o, fins i tot, llengua pròpia—, d’acord amb l’anàlisi comparada, es troben força allunyats d’una concepció d’estatalitat.

En aquest mateix treball, podreu trobar també una molt interessant anàlisi del contingut i de les implicacions de l’oficialitat en nou estats occidentals i, finalment, després de les conclusions, un imprescindible annex en forma de taula sobre les implicacions de l’oficialitat si només hi ha una sola llengua oficial o si n’hi ha dues o més de dues.

Simplement fent un repàs d’aquesta taula ens podrem adonar de les greus conseqüències que tindria per la llengua catalana el fet d’incloure també el castellà com a llengua oficial del nou Estat.

La conclusió a la qual arribem és força òbvia: el castellà no pot ser llengua oficial de la República catalana. La millor solució passa per declarar el català com a única llengua oficial i atorgar al castellà —i potser, en un nivell diferent, a alguna altra llengua— la categoria de llengua equiparada o llengua preferent, que vindria regulada en el pla legal, pràctic i simbòlic per garantir uns determinats drets lingüístics individuals.

Sens dubte, el camí per arribar fins aquí serà complicat i no exempt de grans dificultats. La lluita per la llengua, però, forma part també de la lluita per la independència i per una societat més justa, més democràtica i més lliure.