Olalla Miret
Divendres 6 de novembre vaig participar en les 11es Jornades de Juristes per la Llengua, que van tenir lloc al Centre d’Estudis Jurídics de Barcelona sota el títol de “La llengua catalana a l’Estat propi. Oficialitat o cooficialitat”. Tot seguit intentaré exposar algunes de les reflexions a l’entorn d’aquest tema, alhora tan important i transcendent com delicat.
El debat sobre l’estatus de la llengua catalana —i de la castellana— en un Estat independent ha estat defugit de manera sistemàtica i habitual. Les declaracions de fa ja un temps, tant del líder de CDC com del d’ERC, afirmant que el castellà també seria llengua oficial en el nou Estat català, van desfermar algun debat, reduït, però, gairebé i en exclusiva a articles en els mitjans signats bàsicament per professionals o persones relacionades directament en temes de llengua.
El tema de la llengua és, ja ho sabeu, extremadament sensible. La llengua forma part del món dels sentiments, del món interior, individual, propi i íntim de cadascú. Un món únicament nostre, ben nostre que cal tractar amb molt de respecte i, sobretot, amb molta empatia.
La primera reflexió que cal fer és si cal que en el text constitucional de la nova República catalana figuri el terme “oficial” per referir-se al català.
És cert que el terme oficial no és cap garantia de la recuperació i de la normalitat de la llengua catalana. En tenim força, d’exemples de països que, malgrat especificar clarament quina és la llengua oficial del país, això no ha servit ni per millorar-ne l’estatus ni tampoc per normalitzar-ne l’ús quotidià i habitual. Podríem parlar del cas irlandès, tan conegut… Però en tenim un de més pròxim, que és Andorra. Estat independent, única llengua oficial el català i, malgrat aquestes disposicions oficials, la salut de la llengua és força precària.
Exemples com els de Letònia o Estònia, en què vint anys després de la independència el rus continua sent força freqüent en les relacions socials, i això que ni és oficial ni és d’aprenentatge obligatori.
Els que mantenen que l’important no és el nom, el continent, sinó el contingut diuen que podríem atorgar-li al català altres termes com el de llengua nacional, llengua pròpia, llengua comuna, o un redactat molt simple com el de “La llengua de Catalunya és el català”. Què solucionaríem amb això? Penso que res. En el fons, crec que hi ha un gran complex d’inferioritat i un cert estigma de la subordinació que patim des de fa segles i que fa que el terme “oficial” ens provoqui recances.
Arribat aquest moment ens hauríem de preguntar si coneixem plenament el que representa jurídicament el terme oficial. Segurament no en som del tot conscients i això és el que provoca que renunciem amb tanta tranquil·litat, però amb tant inconsciència, a l’estatus d’oficialitat per a la llengua catalana. En aquest cas, com en molts d’altres, el nom és molt important.
Especialistes com som de complicar les situacions, immediatament que parlem d’oficialitat del català, sorgeixen els que demanen també l’oficialitat del castellà. Alguns, ho sabem, per simples interessos electorals. Altres per ignorància del que això representaria i, uns quants més, perquè realment sí que són conscients de com seria de negativa per al català una situació d’oficialitat compartida amb el castellà.
Vegem-ne alguns detalls lingüístics. Fixem-nos en el redactat de l’actual Estatut d’autonomia: El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol…
Crec que queda molt clar que el castellà és llengua oficial a Catalunya perquè és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Si la nova constitució situés el castellà com a llengua oficial, seria, evidentment, la llengua de la República catalana i el seu estatus —i els seus drets— s’equipararien als de la llengua catalana.