CAL
Parlament fet a l’acte de commemoració del dia de la llengua materna, organitzat per la Taula Intercultural de Sants, Hostafrancs i la Bordeta.
21 de febrer de 2015. Cotxeres de Sants
Bon dia
La diversitat lingüística és una realitat que és present en la quotidianitat dels que m’escolteu i en la meva. Una realitat que jo visc, a més, cada dia, atesa la tasca que duc a terme a la CAL i que em posa en contacte amb desenes i desenes de persones i de col·lectius de ciutadans de Catalunya d’origen estranger que tenen molt diverses llengües inicials o maternes i que malden per apropiar-se de la llengua catalana, que desitgen expressar-s’hi en les relacions socials tan bé com amb la seva. Jo no us puc parlar com a entès en política lingüística, doncs, sinó com a experimentador social d’aquesta diversitat.
En aquests pocs minuts de què disposo, voldria fer tres consideracions que em semblen importants, que són fruit d’aquest contacte i convivència i que poso, també, a la vostra consideració. Una, sobre la diversitat de tantes llengües a casa nostra. Una altra sobre la nostra llengua, la catalana, la que ha nascut aquí, que hi ha crescut i que ha tingut i té dificultats de supervivència. I una tercera sobre els camins que crec que són bons per a l’harmonia entre la diversitat de parlants, el bon fer de tots plegats i l’assoliment de l’objectiu de construir el país que volem.
Tots coneixem la mobilitat demogràfica actual dins del nostre país. I en tots els països. Ha succeït un fet que no havia succeït mai en la història de la humanitat i que segurament no canviarà, si no és en proporcions numèriques: els parlants de les llengües d’arreu del món som presents en tot el món. I tenim la sort, a Catalunya, que aquests parlants tan diversos vivim junts, sense compartiments territorials estancs: al nostre barri mateix, ens trobem xinesos, catalans, castellans, senegalesos, indis, peruans, romanesos, marroquins…, gent que parla mandarí, català, espanyol, wòlof, hindi, quítxua, romanès, amazic, àrab…
Fa cent anys la població d’una comarca catalana, posem per cas, amb prou feines tenia emigració i immigració. La mobilitat actual a Catalunya és molt significativa: en cadascun dels darrers anys, al voltant de 100.000 residents han marxat fora de l’estat espanyol i el mateix nombre aproximat han vingut de fora d’Espanya a Catalunya. Un moviment de 200.000 persones a l’any, un 3,5 per cent anual! I s’hi parlen al voltant de 300 llengües diferents.
La primera consideració que us faig va en la mateixa línia del que deia la Carme Junyent l’altre dia a l’Ateneu barcelonès: hem de partir tots del reconeixement actiu de la diversitat lingüística de Catalunya. Tots: nou-vinguts i vell-estants. Per què? Doncs, entre altres raons que els estudiosos del tema podran dir, perquè aquesta diversitat és per a tots un valor i una oportunitat.
El reconeixement de la diversitat lingüística és un valor per la riquesa immaterial que comporta. Permeteu que us faci un petit comentari lingüístic sobre aquesta riquesa: la nostra llengua és plena de paraules i expressions que, tot i ser ben nostres, les hem rebut de desenes i desenes de parlars del món. De l’inuit ens ha vingut el mot anorac. D’una llengua australiana, el de cangur. Del turc, la paraula quiosc. Del món asteca, la xocolata. Quan diem a la babalà parlem àrab. El mot bugia parla d’una ciutat algeriana, amaziga. Diem bigoti perquè ho van aprendre a dir els espanyols als Països Baixos, de la llengua saxona. Etcètera, etcètera. Per no parlar dels mots anglesos, castellans, francesos, italians, calós, àrabs de què està farcida la nostra llengua. Les llengües són vives i s’enriqueixen perquè es fan hereves de l’experiència humana dels pobles amb qui es troben i conviuen els seus ciutadans. Avui tots sabem què és un manga i aviat l’inclourem al nostre diccionari. Avui tots sabem què és un tsunami i ja utilitzem aquest mot sovint de manera metafòrica…
La diversitat lingüística és una oportunitat per a Catalunya. Sense cap cost especial, el nostre país es compon de gent competent en tots els principals idiomes del món. Aquells nois i noies catalans que són a l’escola i que amb la família i amb els seus paisans parlen la llengua d’altres llocs del Planeta, aquells nois i noies un dia podran ser petits o grans ambaixadores de Catalunya arreu del món. Aquells nois i noies seran intèrprets eficients de persones, escrits o gravacions expressats en moltes altres llengües.
El reconeixement de la pluralitat lingüística ha de ser actiu. Convivim una munió de comunitats humanes que tenim el dret de conservar les nostres llengües inicials perquè ens identifiquen. I aquest és el compromís de tots en la Catalunya actual i del futur, que es deriva d’aquest dret: afavorir el manteniment de les llengües dels catalans d’origen estranger facilitant les iniciatives de formació lingüística que vulguin engegar per aconseguir-ho i facilitar la creació de ressorts que els ajudin a mantenir-les vives.
Jo faig aquí una proposta senzilla, molt fàcil de dur a terme per cadascun de nosaltres, i que té un caire simbòlic d’altíssim valor: aprenguem, de la llengua d’uns veïns o veïnes amb qui coincidim sovint, una de les paraules habituals en el contacte social: gràcies o bon dia, per exemple. Parlem-los en català, la llengua de convit, i saludant-los en algun moment en la seva llengua, mostrem que, tot i que no la parlem, li donem valor.
En segon lloc, totes aquestes llengües són aquí, a Catalunya, als Països Catalans, on tenim una llengua pròpia que ens identifica com a tals, que ha nascut aquí, que ha crescut aquí, que ha estat repetidament prohibida en la formació, ocultada en la visualització, escapçada en el seu ús des de fa tres-cents anys, i que està en procés de recuperació, sobretot en els usos socials, de la conversa, de les relacions comercials i laborals, del món acadèmic, etc. La llengua d’una terra perviu si els seus habitants la parlen. I avui els habitants de Catalunya som més diversos.
Aquesta és la segona afirmació: cal un reconeixement actiu de la llengua catalana per part de tots: nou-vinguts i vell-estants. Actiu significa voluntat de coneixement i d’ús. Complau veure com s’ha fet real i efectiva aquesta voluntat en moltes persones nouvingudes. En molts col·lectius conscients de la seva pertinença al país. Jo ho constato contínuament en les trobades, grups, reunions del dia a dia. Preocupa veure com encara molts catalanoparlants som un fre a aquesta voluntat quan renunciem a la nostra llengua en les contactes de confluència i convivència entre tots nosaltres. Es fa palesa la necessitat d’apropiació lingüística del català de les persones de recent i no tan recent assentament a Catalunya. Una apropiació necessària per a la supervivència de la llengua catalana. Per al país que volem construir.
Són dos reconeixements actius necessaris. Dos reconeixements que penso que escauen en aquesta celebració del dia internacional de la llengua materna. Dos reconeixements actius en dos sentits, un de radial i extensiu i un altre de convergent i intensiu. Ens cal actuar en les dues direccions de manera que assegurem, d’una banda, el desenvolupament i consolidació de la diversitat lingüística, riquesa incommensurable per atots, i de l’altra, la immersió de tots en la llengua d’aquesta terra, una necessitat peremptòria. Hem de caminar cap a un país on cadascú expressi la satisfacció de saber que l’altre sap, usa i conserva la seva llengua, on la majoria de gent es pugui expressar plenament en més d’una, i on tothom digui amb satisfacció: «El català és la meva llengua», si és catalanoparlant, o «El català també és la meva llengua» si no ho és. Perquè entre tots hem vist el català com a llengua pròpia del país, com a llengua de convit, com a llengua que obre oportunitats, com a llengua prestigiosa perquè amb ella parlem i fem coses importants en aquest segle XXI. La llengua necessària i suficient dels Països Catalans.
I què podem fer nosaltres perquè això no siguin paraules i prou? Les llengües presents a Catalunya ho són perquè els ciutadans que vivim aquí les parlem. Hem de continuar treballant perquè a Catalunya es consolidin camins ascendents i progressius que ens treguin de la mera coexistència de persones de cultures diferents i ens portin al compromís de tots de fer un país. Camins que tinguin de punt de partida la coexistència i, de meta, la construcció d’un país de tots.
Ens cal reforçar o crear iniciatives engrescadores des de la nostra realitat cultural i lingüística, iniciatives engrescadores des de la llengua catalana i des de les cultures i llengües presents a Catalunya, iniciatives que desmuntin la coexistència, facilitin la confluència, promoguin la convivència, generin la participació i reclamin compromís. L’harmonia entre les llengües d’aquest país s’anirà teixint a mesura que entrellacem les persones que el componem. Aquest camí l’hem de fet tots.
Molts de nosaltres en venim, d’aquestes iniciatives. Els que tenim més edat vam viure uns anys llarguíssims de foscor, de silenci i de por en uns Països Catalans convertits en províncies, amb els noms d’arreu i de tot canviats i patint les conseqüències d’una decisió fèrria d’anihilament de la cultura, de la parla i de la realitat catalana. I va ser en aquells anys que van néixer iniciatives que anaven, a poc a poc i sense fer-se notar, convertint la negror en penombra, la penombra en claredat i la claredat en llum. Només cal mirar ara: si arreu la societat civil s’esforça des de la professionalitat i des del voluntariat per fer un país de tots, tot i els entrebancs econòmics i polítics, és gràcies a aquelles iniciatives amagades, clandestines, i precàries dutes a terme per gent amb il·lusió. A Catalunya hi ha aquesta força transversal.
Deia que aquest camí l’hem de fer tots. Tots els agents que movem Catalunya, des de tots els àmbits: el del coneixement (amb la formació, l’estudi, la investigació de la nostra i de totes les llengües); el dels mitjans de comunicació visualitzant i posant en valor aquesta riquesa; el del teixit econòmic i productiu (amb emprenedoria, desenvolupament); el polític, responent a totes aquestes iniciatives amb lleis i serveis que afectin l’ensenyament, la justícia, la cohesió, les estructures… Etcètera. Uns i altres hem de continuar imaginant i duent a terme aquestes iniciatives.
Per sort la confluència es dóna a bastament, entre nosaltres: coincidim uns i altres al metro, al carrer, a les botigues, a les sales d’espera del metge o a l’entrada de les escoles… Es dóna perquè la coexistència, als nostres pobles i ciutats, no té, sortosament, gaires límits territorials. Confluir força vegades per fer alguna cosa plegats ja és conviure. Si convivim ens sabem el nom, ens saludem quan ens trobem, i ens comuniquem com a ciutadans: expressant el que sentim, explicant el que coneixem o el que hem viscut, instruint-nos mútuament i manifestant el que pensem.
La Taula intercultural de Sants, Hostafrancs i la Bordeta i la de tantes i tantes taules d’acció intercultural que hi ha a Catalunya promouen la convivència de diversos. Les escoles promouen la convivència. Les AMPA dels centres educatius cada dia es preocupen més per assolir cotes d’entesa i col·laboració entre pares i mares. Les colles tradicionals, castellers, trabucaires, sardanistes, diables, geganters, cantaires, puntaires, etcètera, etcètera, fan feina importantíssima de cohesió. Els clubs esportius i els d’excursionisme, a més del moviments juvenils, esplais, escoltes i altres, són màximament inclusius. Els ajuntaments amb els seus projectes de ciutadania i participació i amb les seves fires i festes van en la mateixa direcció… La societat civil es mou i conviu. Convida.
I també la societat civil aconsegueix més que convivència: participació. Segurament necessitem treballar-hi més. Hi ha poca visualització de les aportacions de tants ciutadans vinguts de fora que han agafat ja les regnes de projectes, tasques, organitzacions i serveis necessaris al país. Quan als diaris i a les notícies s’anomenin més metges, més responsables d’organismes, agents dels mitjans de comunicació, mestres o regidors amb cognoms que facin palesa aquesta immensa diversitat lingüística i cultural, aleshores haurem albirat la meta a què tots estem cridats aquí: comptar amb el compromís de tothom per fer un país de tots.
Repeteixo: necessitem iniciatives engrescadores que s’incloguin en aquest recorregut: de la superació de la mera coexistència, per la confluència i la convivència, cap a la participació que ens porti al compromís. I com he dit abans, l’harmonia entre les llengües d’aquest país s’anirà teixint a mesura que entrellacem les persones que el componem. Jo sóc optimista perquè conec, com vosaltres coneixeu, aquesta força transversal que impulsa la societat civil catalana i que esperona els agents polítics cap a l’entesa i la capacitat de decidir entre tots quin país volem.
No somio un país de moltes llengües que construeixi torres de Babel amb pulsions excloents. Somio un país que aixequi castells humans gràcies al encaix de braços i la sinergia d’uns i altres, amb els crits de la nostra llengua i la música de mil parlars. Quan sortiu, guaiteu el monument als castellers. Hi trobareu petges a terra, en cercle. Allò que ens és comú. Al damunt hi aniran homes i dones del nord, del sud, de l’est o de l’oest. Tots tenen peus, braços i espatlles. A un costat hi ha les sabates i les bosses. Allò que és diferent. Allò que no ha de destorbar que la colla enlairi l’enxaneta. Un enxaneta, japonès, tinc entès, oi, borinots? Tota una lliçó. Gràcies per la vostra atenció. Ara us toca a vosaltres. Moltes gràcies.