Jordi Esteban (pedagog) 20 d'octubre de 2016

Apropiar-se del català tot conversant

Raó central dels projectes Xerrem i Junts de la CAL

Si passem unes hores pels barris perifèrics de les ciutats catalanes (Torreforta de Tarragona, Pardinyes de Lleida, Ca n’Oriac o Torre-romeu de Sabadell, el Gornal o la Florida de l’Hospitalet, La Salut o Sant Roc de Badalona, Ciutat Meridiana o Ciutat Vella de Barcelona, etc. ) la probabilitat de trobar al carrer, a les botigues o a les empreses gent que parli el català és molt més baixa que l’índex d’ús social del 31% que indica l’Idescat.  I si passem unes hores per altres districtes no tan perifèrics, ens trobarem també amb molt poca presència del català als llocs d’ús públic esmentats, fàcilment menor que la mitjana.

Els factors que incideixen en aquesta realitat sociolingüística són de naturalesa vària (demogràfics, polítics, culturals, històrics, etc.) i per tant, les respostes per tal de revertir-ne el desequilibri en relació amb la llengua castellana també han de ser múltiples. Aquí voldria explanar-ne una, que pot ser assumida pel voluntariat i que s’ha materialitzat al llarg dels darrers deu anys en dos projectes de la CAL: Xerrem i Junts

Centrant-nos només en el món dels adults i en els factors que fan que una persona amb una llengua primera diferent del català vulgui comunicar-s’hi oralment, trobem tres condicions a complir: un domini suficient de la llengua oral, una percepció positiva i estimulant de l’acte de parlar en català i un entorn d’ús social on fer efectiu el desig, tal com s’explana al treball Conceptualització de la voluntat de comunicar en una L2: un model situacional de confiança i afiliació en L2 [i], una investigació universitària feta al Canadà i a Anglaterra, presentada per la càtedra de multilingüisme de la UOC i que ben bé podria servir de base per orientar-nos en aquesta qüestió de vital importància per a la nostra llengua.

La lectura de l’obra esmentada permet ampliar els camins que porten a aquesta voluntat d’ús convertida en comunicació en català. És evident que l’assistència continuada a cursos de català per a adults (al Consorci per a la Normalització Lingüística, a l’Escola Oficial d’idiomes o als Centres de Formació d’Adults, per esmentar els públics) n’és un, i principal, atesa la compleció de la competència que s’obté en totes les habilitats. Però l’aprenentatge no formal també pot ser un camí si amb ell s’assoleix el bagatge lingüístic bàsic per comunicar-se col·loquialment o de manera mitjanament formal en català, si l’aprenent ho viu com a apoderament personal i si el pot parlar en espais d’ús social veient-se a si mateix com a ciutadà o ciutadana d’un país que té el català  com a llengua pròpia. Hi ha moltíssima gent que no ha cursat estudis de català ni té perspectives de cursar-ne, i gent que l’ha estudiat però no fins al punt d’estar preparat per parlar-lo amb agilitat i eficàcia en les interlocucions socials. Per a tots ells hi hauria d’haver ofertes d’aprenentatge no formal que els portessin cap a l’apropiació lingüística —o a la afiliació, com l’anomena l’estudi indicat.

Jo definiria l’apropiació lingüística bàsica com l’experiència plaent i estimulant del nou parlant en usar la llengua apresa, com a resultat de constatar que amb ella —tranquil·lament i de manera entenedora i efectiva—exterioritza el que sent, informa del que coneix, narra el que recorda, instrueix del que és expert i explica el que pensa. La persona a qui això succeeix és algú que ja pot dir-se o comunicar-se a si mateix en la llengua en què s’introdueix, perquè parlant en la nova llengua activa les tres facultats humanes —sentiment, voluntat, intel·ligència— i els dos registres cognitius —percepció i memòria.  És en aquest punt d’apropiació que arrenca en ella l’interès per estendre i aprofundir, amb aprenentatges més formals, la competència lingüística bàsica que ha adquirit i també la voluntat d’activar-la socialment on cregui convenient.

On pot obtenir amb més naturalitat, el nou parlant, l’apropiació oral bàsica de la llengua?

La persona que vol iniciar-se en una llengua per apropiar-se’n oralment de manera bàsica, si viu en un entorn on és present, es pot trobar amb tres modalitats d’intercanvi, segons les finalitats d’interacció següents: actuar, tractar d’una qüestió o comunicar-se.

· Actuar. Per demanar o oferir informacions, béns o serveis es trobarà actuant en múltiples situacions: demanant horaris d’un autobús, comprant menjar, comentant amb el company com es fa una feina, etc.
· Tractar d’una qüestió. Per conèixer més detalladament i aprofundida la realitat que l’envolta es trobarà comentant qüestions determinades: en una aula, especificant conceptes; en una reunió, argumentant les solucions d’un problema; en una tertúlia, oferint una informació desconeguda…

En els dos casos anteriors, la comunicació oral és un mitjà, un registre, i no un fi en si mateixa. El que importa és aconseguir, conèixer o comunicar detalladament alguna cosa.

· Comunicar-se. En conviure amb els altres es trobarà convidat a conversar amb gent pròxima (parents, amics, companys, veïns…) o no tan pròxima (clients, pacients d’una sala d’espera, passatgers del tren…). L’objectiu serà conversar, és a dir, entretenir-se parlant, com ho defineix el diccionari. La comunicació, a més d’un mitjà, serà un fi. L’anomenarem conversa de relació social per distingir-la de les altres.

No hi ha dubte que la conversa de relació social  —i no tant l’acció directa o el comentari temàtic— és l’actuació oral més bàsica i completa que hi ha per tal de generar apropiacions lingüístiques. Xerrar o enraonar entre iguals és factible a partir del moment que el nou parlant ja entén el que es diu: l’interlocutor o els interlocutors autòctons s’adaptaran al parlant que tot just s’inicia i simplificaran els termes de la comunicació per fer-la efectiva. Probablement no passarà el mateix en les altres formes d’interlocució.  A més, conversant creixerà en autoconfiança i seguretat.

En les converses de relació social és on s’activa el major nombre de funcions expressives, entenent expressivitat en el sentit més ampli: exteriorització i comunicació del que hom és, coneix, fa, recorda, pensa i sap [ii]. Són les funcions que apoderen el nou parlant per dir-se, finalment, a si mateix: ‘El català també és la meva llengua’.

Quan en un país la llengua de major ús social no és la pròpia, com és el nostre cas, la voluntat d’un parlant d’iniciar-se en la llengua de la terra on viu queda molt sovint entrebancada per l’escassetat de moments en què pot gaudir del convit a parlar-la i acréixer així l’adquisició natural i progressiva que el portaria a l’apropiació bàsica.

Per això és tan important al nostre país, tan coix en ús social, la creació i manteniment d’espais de trobada interpersonal on la comunicació en català sigui el mitjà i el fi. Espais per parlar sense necessitat d’actuar amb eficàcia ni d’esbrinar coses noves. Trobades que convidin a parlar a cadascú de si mateix als altres i a escoltar els ‘si mateixos’ dels altres. Trobades en grup gaudint de la diversitat de recursos, de maneres d’expressar-se i dels estils personals que ofereix la variació d’interlocutors. Trobades fetes amb constància i persistència, atès que el domini d’una llengua parlada s’obté pel retorn constant a indrets comunicatius on s’usen estructures lingüístiques idònies i força reiteratives.

Acomplir les característiques d’aquestes trobades de gent adulta, autèntiques immersions en la llengua, comporta la ineludible necessitat d’organització per part de la societat civil:

· cal disposar d’espais pròxims i d’ús públic on es pugui conversar tranquil·lament durant setmanes i mesos,
· cal trobar voluntaris catalanoparlants amb bona competència oral i capacitat dinamitzadora,
· cal tenir material adequat per engegar converses a diferents nivells de competència,
· cal llistar els aspectes de llengua en què convé insistir més per obtenir una parla prou correcta,
· cal fer seguiment de l’activitat per tal de donar suport als voluntaris i resoldre dubtes, etc.

Això és el que ha fet fins ara la CAL per mitjà dels projectes Xerrem i Junts: organitzar trobades setmanals de persones que tenen dèficits orals de català amb persones catalanoparlants disposades a col·laborar per superar-los, i fer-ho en espais de caràcter social amb característiques diverses, però amatents al triple eix social, lingüístic i nacional en consonància amb els projectes de l’entitat. Unes trobades d’aprenentatge no formal que generaran parladors de català convençuts i seran alçaprem i complement de la formació plena que obtindran per l’aprenentatge formal.

Xerrem i Junts són, doncs, iniciatives de voluntariat que sumen en aquest múltiple i colossal esforç de foment de l’ús del català. La CAL els duu a terme amb voluntat de créixer per damunt de les dificultats que pugui comportar i amb el convenciment que seran recursos idonis i eficients en molts indrets de Catalunya amb baix índex d’ús social i amb persones, col·lectius i entitats conscients de la necessitat de fer créixer la cohesió social, la llengua i l’estima del país.

Jordi Esteban, director dels projectes Xerrem i Junts

_______________________________________________________

[i] https://goo.gl/OIHSUY  P. MacIntyre et al.

[ii] Vegeu la descripció dels patrons descriptius que mostra l’estudi Tipotext, una tipologia de textos de no-ficció, d’Eumo Editorial. Allí s’explanen les característiques i funcions textuals de l’expressivitat, la descripció, la narració, l’acció directiva i l’argumentació, que són a la base de la metodologia dels projectes Xerrem i Junts de la CAL.