21 de febrer de 2020

Aprendre llengua. Dos camins

Una llengua s’adquireix de manera natural pel contacte amb parlants o per aprenentatge i de la mà d’experts. O de les dues maneres!

El camí natural de la conversa

– Primerament, el nou parlant —un nadó, un jove o un adult— comença captant paraules i expressions en qualitat d’espectador a partir de viure situacions de comunicació humana. És el que passa amb els infants i també amb adults que es veuen immersos en un món de parlants d’una llengua desconeguda. Les paraules i expressions que van entenent formen inicialment un conjunt dispers i desorganitzat que ha d’anar creixent.

– Després, si continua participant d’entorns comunicatius, s’anima fàcilment a intervenir amb expressions curtes i senzilles ajudat pels interlocutors que li fan d’amfitrions lingüístics. Agafa confiança.

– La constància a barrejar-se entre parlants de la ‘nova’ llengua i a viure una gran varietat d’interaccions el porta a eixamplar la capacitat expressiva fins al punt d’adquirir els recursos lingüístics necessaris per acomplir la majoria de funcions comunicatives: expressives, descriptives, narratives, directives i argumentatives. S’ha fet un nou parlant bàsic de la llengua. Ja pot dir que és seva com ho és la pròpia. Només li cal, si vol ser-ne proficient, endinsar-se en l’estudi de la gramàtica, l’escriptura i el text.

El camí acadèmic de la reflexió i l’exercici.

– El nou parlant s’incorpora a un curs inicial d’aprenentatge i fa primerament un exercici constant de comprensió auditiva o lectora dels exponents lingüístics que li presenta l’ensenyant tot situant-los en entorns de comunicació

– Repetint estructures lingüístiques de complexitat lingüística creixent i amb la pràctica d’exercicis orals i escrits de tota mena, el nou parlant es va fent capaç de generar comunicació en la nova llengua

– En tot cas, si no ho ha fet ja, li cal practicar força de forma espontània el que ha après de manera racional per tal d’automatitzar-ho fins a reconèixer-se com a parlant expert. No se’n podrà estar, de la conversa.

La millor manera d’adquirir una llengua és, evidentment, la conjunció dels dos camins.

Qualsevol persona que es mogui per Catalunya o pels Països Catalans es trobarà socialment molt més empès a parlar castellà que català: als patis de les escoles, al món laboral, a la universitat, en entorns d’oci, a l’àmbit jurídic, a les entitats… És cert que depèn molt de territoris i d’àmbits d’activitat, però en general és així i ho mostren les dades de l’enquesta d’usos lingüístics que es fan cada cinc anys. Reforça aquest desequilibri el penós costum de tants catalanoparlants de canviar al castellà davant qualsevol indici o sospita que l’altre no els entendrà.

En general, doncs, a Catalunya i als Països catalans l’adquisició lingüística natural que hem descrit té nom castellà. Els infants i adolescents que van a l’escola l’adquireixen gairebé sense adonar-se’n al pati o entre companys, al parc, mirant la televisió, al club esportiu… No passa el mateix amb el català.

Els infants que van a l’escola on la llengua vehicular, la de comunicació a l’aula, és el català no deixaran per això de parlar també castellà. Fent del català la llengua de l’escola, tant els qui tenen el català com el castellà com a llengua primera poden arribar a l’adolescència amb el domini de les dues llengües.

Si els nens i les nenes de parla castellana no tinguessin l’oportunitat d’immergir-se naturalment en la llengua catalana a l’escola i només tinguessin accés a determinades hores d’aprenentatge, no serien parlants de català. No se’l podrien fer seu. En quedarien exclosos.

Les propostes que neguen aquestes evidències només s’entenen si el motiu de fons no és altre que la voluntat de relegar la llengua catalana a posicions de residualitat i irrellevància social.

És indispensable el manteniment i la creació constant d’espais socials de comunicació en català. L’escola n’és el primer. L’administració, la botiga, l’empresa, els espais d’oci, els grups de conversa, les entitats socials i tants altres entorns de comunicació són tots els altres. Institucions, entitats i persones en som responsables.

 

Jordi Esteban
Director del projecte de conversa Xerrem Junts de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana