Un dels problemes que es van presentar als polítics catalans durant la Transició era quin estatus s'havia de donar a la llengua catalana. Albert Berrio ho diu així: "Què se n'ha de fer d'aquesta llengua, quan la societat catalana té totes les seves necessitats comunicatives perfectament resoltes en una altra llengua, l'espanyola, que, a més, és una de les més importants del món, si més no pel que fa al nombre de parlants". Per una banda, no se'n podia prescindir "per raons de tipus sentimental, pel caràcter d'herència històrica i de símbol singularitzador de la societat"; per una altra, tampoc es podia prescindir de l'espanyol, "per raons de tipus polític", ja que "era la llengua de l'Estat del qual es volia per damunt de tot continuar formant part" i "era la llengua familiar d'una part molt important de la població de Catalunya, és a dir, d'una part dels votants". Calia "algun tipus d'intervenció des del poder polític", intervenció que es va fer per consens de tots els partits polítics (Estatut i llei de normalització lingüística del 1983) i sense consens total a la llei del 1998.
Representa que ja fa prop de trenta anys tothom veia la qüestió de la llengua de manera molt semblant. Passat el temps, i a l'hora de fer balanç sobre la política que s'ha fet, apareixen desacords clars. Descriure els diversos discursos sobre la llengua que s'han produït a Catalunya des del 1996 al 2002 i fer-ne una anàlisi crítica és la feina que fa Berrio a Contra el liberalisme i el cofoisme lingüístics. Una feina exemplarment ben feta. I que, a diferència de molts llibres sobre aquesta qüestió, no està escrit a la defensiva, pensant només en els ja convençuts. És un treball clar, argumentat i polèmic que hauria de merèixer un ressò ampli, també i especialment entre els polítics. Això, si l'interès per l'estat de la llengua és el que figura que és.
Berrio dedica més de setanta pàgines al discurs liberal contrari a la política lingüística de normalització del català, a exposar les seves raons i a rebatre-les, mentre que liquida en set pàgines el discurs diríem oficial (el que ell en diu "cofoisme lingüístic"), el "dels dos partits, CiU i PSC, que governen Catalunya des de la Generalitat i els ajuntaments" (recordem que el treball de Berrio arriba fins al 2002). Berrio dedica, doncs, deu vegades més espai als liberals antinormalitzadors que al que diuen els que manaven i els que manen. I això no és pas perquè s'adhereixi al cofoisme i no tingui res a objectar-hi, sinó que s'ha de veure com una mostra de la gran feblesa argumentativa que reconeix en aquesta posició.
Contra el liberalisme... no apel·la mai al voluntarisme ni fa concessions perquè suposa que el seu lector comparteix certes premisses òbvies. No és un llibre escrit per cohesionar un grup, consolar-lo o tranquil·litzar-lo, al contrari. Per això hi trobem frases com: "Estem d'acord amb ells [els del Fòrum Babel] que el nacionalisme basa la seva praxi política en ficcions -que el poble de Catalunya vol la normalització del català- i mites -el de la llengua pròpia, per exemple- i que es nega a analitzar la realitat i a acceptar-la tal com és". Però una cosa és l'anàlisi de la realitat, en el qual Berrio pot coincidir notablement amb molts antinormalitzadors, i una altra la valoració que aquesta realitat mereix i la política que s'hi pretén aplicar. Així, si Jesús Royo exigia: "El límit de la normalització lingüística hauria de ser la demanda social", Albert Berrio objecta que "la demanda social no depèn mai de la voluntat dels individus ni de les col·lectivitats" i que si no hi ha més demanda social del català (si no n'hi ha més que demanda social del castellà, s'entén), cal preguntar-se per què i no acceptar-ho com un fet espontani, natural i neutre, que s'ha d'assumir per pur sentit de la realitat i que no es pot discutir.
I en la descripció de la realitat, Berrio no coincideix pas sempre amb els babelians, així, "sense negar els avenços produïts en determinats àmbits, en els quals, d'altra banda, es partia de zero", sosté que "la situació actual del català és la pitjor de tota la seva història", i ho sosté no només ocupant-se de l'ús de la llengua (supeditació del català al castellà), sinó per l'especial situació social que converteix en pecat fer-se preguntes com aquesta de Berrio: "Per què el català no té dret a imposar-se i discriminar com ho fan les altres llengües?".
Els signants dels manifestos del Fòrum Babel declaraven que volien un debat sobre la llengua. La posició oficial durant molt temps ha estat esquivar-los i negar-se al debat (negativa amanida sovint amb acusació que els babelians anaven contra Catalunya). Una tercera via, el representant més conegut de la qual és Albert Branchadell, intenta defensar la normalització amb arguments liberals i renunciant a nocions com la de llengua pròpia. El llibre de Berrio és conflictiu per a aquestes tres postures. No pretén fer una versió més del discurs oficial amb un vernís nou, que acabi defensant la normalització lingüística, sigui amb apel·lacions al voluntarisme sigui amb apel·lacions al bon rotllo; tampoc pren un partit conciliador com Branchadell; però indubtablement manté una posició radicalment a favor a la normalització. Tria entrar en el debat amb els babelians i similars, com ara Royo, Arcadi Espada, Miquel Porta, etcètera, desmuntar els seus arguments i posar de manifest les premisses (polítiques) de què partien (i aquelles de què parteix Branchadell, que creu que l'independentisme fa més mal que bé a la normalització lingüística). Si tant volien un debat sobre la llengua, se'ls ha girat feina. Que vagin preparant respostes a preguntes com aquesta (cito Berrio): "Si no hi ha comunitats, sinó únicament hi ha individus, per què el Fòrum Babel tan sols defensa els drets lingüístics dels catalanoparlants i dels hispanoparlants i no dels parlants d'altres llengües?".
Ressenya de Carles Miró publicada a l'AVUI el 18 de novembre del 2004.
Més llibres al Racó de Lectura